Agost a Manresa

Hi ha dos agostos amb els quals he conviscut intensament els darrers anys, el teatral de Tracy Letts i l’urbà de Manresa. El primer és una dramatúrgia excepcional que dissecciona el retrobament d’una família desestructurada a Oklahoma, que he vist i recuperat tantes vegades com he pogut en la seva versió teatral o cinematogràfica; el segon també és un drama, el que vivim cada any a la capital del Bages els qui ens veiem obligats a quedar-nos a la ciutat per motius de treball, i si em demanen que tenen en comú l’agost d’Oklahoma i el de Manresa, els diré que moltes coses: Hi fa molta calor, en els dos indrets sembla que no en tenen prou amb els problemes que arrosseguen fa temps sense solucionar i se’n busquen de nous, es respiren misèries socials, i ambdós fan suar fins a l’esgotament a parts iguals.

La diferència més notable és que el de Tracy Letts pots escollir quan el vols viure, però el de Manresa et cau al damunt com una llosa inevitable sense que hi puguis fer res. Els nous espais urbans no s’han dissenyat per a l’agost, a menys que vulguis fregir un ou o fondre la sola de la sabata, damunt del ciment repartit amb excessiva generositat i ara convertit en acumulador solar; el carrer comercial amb més ombra, conegut com a nou encara que mostri signes d’envelliment preocupant, convida a la depressió si tenim en compte que al grapat de comerços que ja han tancat si sumen els que aquests dies fan vacances, com si es tractés d’una oda a la persiana; qui esperi que caigui la nit per gaudir de fresca i tranquil·litat es trobarà amb l’hora esvalotadora, quan les pilotes, skateboards, patinets elèctrics i altres andròmines invasives es posen d’acord amb sorolloses tertúlies que deriven en discussions com a mal menor, si no baralles, per convertir les places en parcs temàtics de l’eixordament. Si a totes aquestes peculiaritats estiuenques manresanes hi afegim que molt bon rotllo i molt intercanvi d’experiències amb ciutats com Igualada, però aquí aquest mes també es paga la zona blava, no com allà; o que encara que no hagis agafat un avió, a partir de certes hores el català és més difícil de sentir que el soroll de la pluja, i et pots sentir més estranger al bell mig del cor de Catalunya que a la plaza Mayor de Madrid; ens queda com a resultat una ciutat d’estiu que, a més de cara i poc amable, pot ser tan cruenta i inhumana com l’agost teatral d’en Tracy Letts.

A la ciutadania manresana li toca conviure amb aquest agost que es repeteix any rere any, sense que ningú hi faci res, fins a les primeres espurnes de festa major que et pots tornar a sentir persona; fins aleshores, com diu la matriarca de l’agost escènic, «val més que tothom sapigueu la veritat», i que cadascú la suï com pugui. Bon estiu.