La merda al nas i no fer res

Just abans de la gran crisi i de les retallades van aparèixer en alguns pobles de la costa unes barquetes de la Generalitat que portaven al davant unes xarxes per recollir brutícia; el pilot havia d’empaitar les porqueries que flotaven i atropellar-les per caçar-les. No funcionava. La barqueta, molt ampla i poc maniobrable, no arribava als racons i no trobava prou brossa concentrada. L’any següent els escombriaires nàutics ja no van tornar i no els hem vist mai més. Massa barca i massa cost per a tan poc resultat. Però això no vol dir que la idea no fos bona. I des de llavors, el nombre de plàstics flotant al mar s’ha disparat. Entre altres coses, perquè la gentussa que deixa bosses, celofanes, paperets i embolcalls a platges, rieres i passejos marítims està activíssima, i el resultats de la seva indigència mental es van acumulant.

Les administracions han passat de disposar d’un recurs car i poc eficient a contemplar les clapes de ronya que suren pel litoral sense fer absolutament res. L’estat, autoritat marítima, només es preocuparia si els peixos fessin un referèndum; la Generalitat fa el sord i els ajuntaments s’ho espolsen perquè l’aigua no és cosa seva. A uns i altres els hauria de caure la cara de vergonya de veure com les merdes flotants van amunt i avall sense que ningú no tingui la dignitat i l’empenta de posar un senyor en una barqueta que pugui arribar als racons i recollir-les a mà amb un salabret. Amb una mica de persistència, i si ho fessin a tot arreu un parell de dies a la setmana, el salabret aniria fent feina. I, si més no, ens estalviaria l’espectacle de l’estultícia humana i la indolència culpable de l’administració, que dedica milions a netejar les platges cada matí però actua com si, onades enllà, res no fos responsabilitat de ningú.