Escodines: del vincle afectiu a la desafecció

Devíem ser als voltants de la segona meitat dels anys noranta. Era hora de plegar de l’escola al migdia i com cada dia els avis ens venien a buscar amb la Nissan Vanette blanca. Com rutinàriament féiem, la meva germana i jo ens acomodàvem dins de les caixes de verdures, entremig de tots dos hi restava la meva àvia subjectant-nos perquè no anéssim de banda a banda de la batallada furgoneta conduïda per l’avi. Entre terra, cebes, escaroles i algun insecte, l’experiència la recordo molt recreativa per un nen de 5 anys. Com que les finestres quedaven molt més amunt d’on estàvem asseguts, només teníem la referència d’on passàvem gràcies al tacte de la roda sobre el sòl. Coneixíem que estàvem apunt d’arribar a casa quan el vehicle començava a sotraguejar a conseqüència de l’empedrat de llambordes del carrer Escodines i, a l’instant que pel retrovisor intuïem les lletres lligades de la Sala Ciutat, era el moment que començava l’encreuament de salutacions entre escodinaires anomenant-nos pels mots de les cases. A les Escodines, aquest sentit de pertinença es deu al caràcter pagès del barri, una manera de fer força més gregària que no pas l’individualisme postindustrial que regnava «a baix a ciutat».

El barri extramurs que ha alimentat tota la ciutat, que ha estat el rebost i el graner dels manresans, avui s’ha convertit en l’habitació dels mals endreços. Malgrat ser una part important de la ciutat, l’Ajuntament ha mirat sempre cap una altra banda perquè semblava que un barri de pagesos de caràcter indòmit i de pàtina carlista no casava amb les aspiracions globalistes i cosmopolites de la nova política. Ahir com avui, a les Escodines mai se l’ha tingut en compte, amb la diferència que antany, per la pròpia inèrcia vital de la barriada, una cultura de confiança i participació entre els veïns, feia que les contingències es solucionessin comunalment. Avui el barri es manté gràcies a gent lluitadora que hi creu, però la realitat que ens rodeja és molt diferent, un fet és que les coses evolucionin i l’altra que es substitueixin, hem passat de viure amb les portes obertes a conviure amb les cases tancades amb pany, forrellat i sistemes d’alarmes; d’un pulcre respecte a la integritat física i patrimonial de tothom, a que ens ocupin les cases aportant problemes de convivència i incivisme. No cal ser gaire llest per concloure que els barris amb més arrelament i tradició s’han convertit en la proveta del capritx de les élits globalistes alimentada per una administració que actua de forma irresponsable i infantil. D’aquesta combinació fatal en resulten: ocupacions, degradació, delinqüència, vandalisme i un índex de població estrangera inassimilable i difícil d’integrar, potser és perquè aquesta administració cada vegada més paternalitsta vol difuminar més la identitat per crear ànimes i barris errants amb l’objectiu que es tornin un tros de fang en mans dels interessos de certs partits.

Ja no ens serveix aquella política sense sentit de culpar-nos del mals dels altres per posar-nos medalles de moralitat, perquè els nostres antecessors que treballaven honradament de sol a sol malgrat les passessin magres, cap institució pública els va ajudar a aixecar les seves famílies ni el barri, ni mai van pidolar a l’administració per fer-ne el seu modus vivendi i beneficiar-se de l’esforç dels altres. Més enllà que materialment les Escodines necessita un pla integral de recuperació, si ens volem creure el barri, hem de trencar radicalment amb aquesta relativisme destraler que ha emergit aquestes darreres dècades i tornar a abraçar el nacionalisme que implica la conservació dels recursos socials, materials i espirituals que compartim i resistir-nos a l’entropia social. En comptes de la desafecció, hem de tornar a la filosofia del vincle afectiu, aquell que emana sentimentalment de les coses que estimem i volem protegir de la descomposició