L’any que la Terra va canviar

David Attenborough, germà de Richard Attenborough, l’avi de Jurassic Park, amb qui, a banda del parentiu, l’uneix que tenen una veu molt característica, semblant i autènticament british, és un divulgador científic del qual es poden trobar nombroses sèries sobre la naturalesa. Només escoltant una mica el to amb què les narra ja es veu que fa una feina que l’apassiona. Un dels darrers documentals als quals ha prestat la seva veu inconfusible és The Year Earth Changed, l’any que la Terra va canviar. Hi explica els efectes que va tenir el confinament humà arran de la pandèmia en la naturalesa. A tots ens van fer més o menys gràcia anècdotes com la de sorprendre una cabirol voltant per la ciutat o l’inaudit silenci regnant pels carrers. Lògicament, aquest interessant treball va molt més enllà. Es tracta d’una diagnosi científica dels canvis que es van produir per terra, mar i aire durant els mesos que l’espècie humana va deixar de graponejar i esprémer el planeta. Hi explica que els pardals que viuen vora el Golden Gate de San Francisco es van poder aparellar amb més facilitat perquè l’estrèpit del trànsit no tapava les seves refilades, la qual cosa va permetre que s’escoltessin sons abans inaudibles; que les tortugues babaua, que van a pondre els ous a una platja de Florida, van augmentar perquè, sense l’allau de banyistes, ho van poder fer amb més tranquil·litat; que les balenes que emigren al sud-est d’Alaska se separaven de les cries per buscar menjar sense por perquè l’absència del soroll sota l’aigua dels transatlàntics els permetia sentir-les si demanaven auxili. També esmenta els beneficis en l’atmosfera de l’aturada forçada. A la ciutat de Jalandhar, a l’Índia, un matí, un pare va cridar tot engrescat la seva família perquè pugessin al terrat. Quan ho van fer es van adonar que a les teulades hi havia més gent. El motiu: per primera vegada a la seva vida podien veure l’Himàlaia.

Sempre m’ha encuriosit pensar què passaria si tota la humanitat es posés d’acord per saltar alhora. Tremolaria el planeta? Segurament no ho sabrem mai. El que sí que ha quedat demostrat és que, amb la gent a casa, la natura hi va sortir guanyant i, per tant, que amb la gent a fora, hi surt perdent. L’ostracisme obligat a causa de la covid no va ser un acte de generositat dels humans, no. Ni molt menys. Va ser interessat. Ens hi anava la vida. Una vegada superat el tràngol, continuem omplint els oceans de plàstic, continuem cremant els boscos. Què tal la calor per culpa de l’escalfament global? Millor si en parlem un altre dia, oi?