Jugar-se la vida o guanyar-se-la

S’han acabat les vacances. Almenys per la meva part. Abans que m’absorbeixi la rutina encara tinc frescos alguns moments del viatge que he pogut fer aquest estiu a Portugal per visitar les seves dues principals ciutats, Lisboa i Porto. Precisament a la segona, vaig presenciar una escena que, de primeres, em va posar els pèls de punta. Només arribar a la Ribeira, un dels indrets més bonics de la ciutat, i fer un cop de vista al pont de Lluís I, vam veure com a la part baixa del pont hi havia un nen d’uns 10 o 11 anys a la part de fora de la tanca. En veure les nostres cares d’estupefacció, la guia que ens estava donant a conèixer la ciutat ens va explicar que en els últims anys era comú que joves demanessin diners per saltar al riu Duero des del pont, però que era el primer cop que veia un nen tan jove ja que normalment eren més grans i, per tant, més conscients del que feien. Finalment el nen va saltar entre els aplaudiments de les persones que creuaven el pont i que li havien donat els calerons.

El salt no només era perillós per l’altura, que jo diria que era d’uns 15 metres, sinó perquè pel riu hi passen vaixells contínuament. Si coincidís el salt d’un d’aquests joves amb un vaixell que passava per sota del pont no vull imaginar què passaria. Per sort, almenys mentre jo vaig ser allà, no va passar res. Un parell de dies després ho vaig poder veure de més a prop, però en aquest cas eren uns altres joves que semblaven ser majors d’edat. En aquesta ocasió vaig veure el seu modus operandi i és que ho venien com un espectacle. Primer baixaven i demanaven diners als «espectadors» per saltar. Després feien aplaudir a tothom a l’uníson i després saltaven a l’aigua després de fer una petita corredissa per sobre la tanca del pont. Un risc alt, però bé, són amos de les seves decisions. El que no acabo d’entendre és la gent que pagava perquè saltessin els nens més petits. Fins i tot vam veure una turista que els oferia diners per evitar que saltessin entre riures dels «saltadors» més grans, que segurament són els que s’emportarien els diners. I el problema és aquest, dubto que els nens siguin conscients del risc del que fan i, també, dubto que es quedin els diners. A més, la policia portuguesa ho veu diàriament i no fa res per evitar-ho. Suposo que fins que no passi res greu.

M’ho agafo com que és una mostra de com són els habitants de Porto, una ciutat que històricament ha sigut irreductible, combativa, orgullosa i valenta. Els seus habitants, encara ara, ho són de valents. Però potser també una mica inconscients.