Les voltes i la vida

Les primeres setmanes de setembre són època de reinici i retrobada. Independentment de quin hagi estat el teu estiu i de com l’hagis viscut és fàcil sorprendre’t immersa en la voràgine col·lectiva de la «tornada a l’escola». També és probable que sense haver de preparar llibres, llibretes i d’altres menesters tinguis la sensació d’estar a punt de començar una nova cursa cap a un destí més o menys conegut. I és que ens agradi o no totes formem part d’aquest tot que en diem societat.

Un conjunt de persones regulades i organitzades a partir d’un seguit de prescripcions i normes que tenen com a finalitat el «bé comú» que vivim seguint un reguitzell de màximes que ens vehiculen la vida i ordenen el dia a dia dient-nos que podem o no podem fer, que hem o no hem de fer i com hem o no hem de viure.

Personalment, fa molt temps que em pregunto què legitima aquests poders, com es validen i en base a què se sustenten... les respostes que he trobat fins ara fan com a mínim mitja por. Que ningú s’espanti, però el primer pas per abordar qualsevol problema és ser-ne conscient. Crec que massa sovint menystenim el poder i la potència transformadora de la curiositat i el sentit crític.

Mostrar interès pel nostre entorn, voler-lo conèixer i saber com funciona ens brinda l’oportunitat de cultivar criteris i opinions pròpies que d’altra manera deixem a la salvaguarda d’interessos d’unes poques persones que segurament tenen valors molt diferents als nostres. Permetent acostar-nos al que realment és important i essencial per a nosaltres al mateix temps que agafem activament les regnes del nostre destí.

Vivim a base d’esprints quan potser seria millor fer-ho com si estiguéssim fent una carrera de fons. I encara que ens sembli que tot ha de ser immediat i tenir una solució que ens agradi, el cert és que la vida són cicles, en què cada inici neix d’un final i que a vegades les coses no acostumen a passar com les havíem imaginat. Aprenem a patacades allò que no ens expliquen. I també m’agradaria pensar, que amb el temps, i a base d’assaig i error aprenem que l’important no és el què et passa sinó com i amb qui ho encares.

No és el que s’acaba, sinó com s’acaba i com comences una nova etapa capejant la incertesa de saber si serà millor o pitjor tot esperant que el final sigui diferent. A pagès la tenim molt ben integrada aquesta adaptació constant a la incertesa i tot el que suposa. Vivim amb, de i per l’entorn i sabem que hi ha ben poques coses que siguin segures o estables. I encara que dit així pugui semblar un escenari molt complex o catastrofista crec que en el fons és molt senzill. Es tracta de fer el millor que pots amb els recursos amb què comptes i la situació en què et trobes. Sabent que hi ha moltes variables que no controles i que de tant en tant la vida et depararà algun gir inesperat. I és que la vida dona moltes voltes i les voltes donen molta vida!