La noia que no mirava el mòbil al bus

No us ho creureu, però l’altre dia vaig veure a l’autobús urbà de Manresa a una noia molt jove que no es mirava el mòbil. I no tan sols això, sinó que a més a més llegia un llibre. Sacrilegi.

No em negareu que és una imatge difícil de veure avui en dia. Als trens o als autobusos la gent ja no bada, sinó que es queda enclastada a la pantalla del mòbil. Aquí, a Roma i al Japó. Això amb mica de sort. Amb dissort, posen l’àudio com si estiguessin al menjador de casa seva o xerren per telèfon com unes lloques. Perdoneu si algú s’ha sentit ofesa. Faig servir sovint l’autobús. Sobretot si me’l trobo a prop de la parada del costat de casa. En cas contrari no massa. Ja no me’n refio de l’app de Bus Manresa que en teoria et diu quant falta perquè passi. Com diu la dita, falla més que una escopeta de fira. Un dia li vaig dir a un conductor, i va arronsar les espatlles.

Al que anava, però, que ja sabeu que tinc tendència a perdre’m. El dia en qüestió, el de la noia llegint un llibre, havia d’anar al metge. Les sales d’espera també són un bon lloc per fullejar un diari, una revista o un llibre. Però endevineu què feia la gent?. Efectivament, amorrar-se al mòbil. Inspirat i esperonat per la noia, em vaig negar a fer-lo servir. Vaig badar. És clar que un cop vaig haver repassat dissimuladament les cares de la gent que hi havia, quatre gats, i la mateixa sala d’espera, res de l’altre món i ni amb tan sols un quadre penjat, vaig sucumbir i em vaig connectar. «Hauries d’haver dut un llibre», vaig pensar, però no tinc el costum de trastejar amunt i avall el que tinc a mig fer. Com a molt el porto de la tauleta de nit fins al sofà del menjador (i al lavabo). Sort que em van cridar de seguida, amb la qual cosa vaig tenir poc temps per mirar les darreres xafarderies que escampen les xarxes. Vaig entrar a la consulta gairebé sense saber què hi havia anat a fer, però amb el ferm propòsit de dur el llibre al damunt no sé si al pròxim viatge amb bus o a la pròxima visita al metge.

Canvio de tema perquè aquests últims dies m’ha cridat l’atenció un altre cas relacionat amb el que avui publica aquest diari: el preu de l’oli, desbocat, i la inflació. Fa poc llegia que una gran empresa catalana del ram de l’alimentació amb seu a Vic -la que fa pizzes i anuncis xulos de fuet, us sona?- ha augmentat considerablement les seves vendes l’últim any però ha reduït beneficis a causa del cost de la matèria primera. Coi, és el mateix que em passa cada cop que vaig al súper amb la diferència que a mi no m’han apujat el sou.