Lincoln i la cara d’Aznar

Es dona per cert que, una vegada que un col·laborador va proposar a Abraham Lincoln que una persona concreta s’incorporés al seu govern, el president dels Estats Units ho va rebutjar dient que «no m’agrada la seva cara». Qui havia fet el suggeriment, sorprès, li va respondre que no es pot valorar una persona, simplement, pel rostre que li ha donat l’atzar, però Lincoln es va refermar amb una frase que ha fet fortuna: «A partir dels 40 anys tothom és responsable de la seva cara». La morfopsicologia moderna li ha donat una mica de raó.

Veient Aznar disparar les seves hipèrboles guerracivilistes penso en Lincoln. A veure: és habitual que els polítics que han viscut el poder com una forma d’estrenyiment intestinal i que han metabolitzat unes obsessions massa sulfúriques es converteixin en una mena de capgrossos amb faccions caricaturesques; el poder desgasta més a qui no el té, però qui el té i el viu com si s’hagués empassat la cabra de la Legió amb corneta inclosa, pot acabar convertit físicament en un personatge de Polònia. És a dir que la transfiguració física d’Aznar era previsible. ¿Però tant?¿Quans gigabytes d’himne i bandera s’ha descarregat al disc dur, aquest home, per haver quedat així? Potser és que, de tant fer milers d’abdominals al dia, el six-pack que abans lluïa amb orgull en banyador a Oropesa li ha anat creixent amunt amunt fins a envair-li el córtex cerebral i per això confon la gimnàstica amb l’amnistia. Amb una cara com la que li ha quedat ja veus que, quan obri la boca anunciarà, per exemple, riscos existencials per a la continuïtat nacional espanyola i la destrucció programada de la nació per la perfídia dels progres, els indepes i les feministes. No cal sentir-lo; n’hi ha prou amb mirar-lo.