Aznar, com el «jueu marrà»

Gonçal Mazcuñán i Boix

Gonçal Mazcuñán i Boix

La fe dels conversos, si ho són de debò, és la d’aquells que canvien de creença religiosa, opinió, hàbits i se situen en posicions absolutament oposades al que pensaven anteriorment. Sant Pau n’és un exemple recurrent (va passar d’empaitar cristians a ser-ne defensor líder de la nova religió). Ignasi de Loiola es va transformar a Manresa, on va canviar l’espasa pels exercicis espirituals. Més prosaics, però també exemplaritzants, som els exfumadors conversos, autèntics aiatol·làs antitabac. Capítol a part són els conversos «marrans»: aquells que juren haver canviat de creença, però només ho aparenten. El «jueu marrà» era el convers al cristianisme per no ser foragitat, però que judaïtzava d’amagat la seva religió. Diu que els rabins fins i tot ho justificaven si els hi anava la vida als «jueus marrans». D’aquí deu venir que es pugui utilitzar aquesta expressió pejorativa que assenyala una creença fingida a tots aquells que es dediquen a la política per interès, i no pas per convicció. La situació actual de la política espanyola n’és una bona mostra: socialistes conversos per necessitat de suports al Congrés de Diputats (amb els «compañeros» del PSC convertits a la causa espanyolista); republicans passats a l’autonomisme; nacionalistes en mode transversal, suposadament fins a l’independentisme, i (encara per definir) una gernació agnòstica d’independentistes tips de combregar amb rodes de molí. Ara mateix, però, el «marrà» per excel·lència és José María Aznar, convers al constitucionalisme que quan era jove va rebutjar i criticar. La seva conversió la té tan i tan somatitzada que es creu el cabdill de la croada contra Catalunya impulsada pels rabins judicials. Compta amb les forces autoritzades a utilitzar la violència desmesurada, i el compromís dels sectors econòmics i mediàtics que volen mantenir els privilegis del dogma castellanofranquista. Aznar ha tornat a sortir desbocat i ha atropellat Feijóo sense contemplacions. Envia Ayuso a atiar la crispació en la manifestació ultra del 8 d’octubre a Catalunya, com a continuació de la que ha convocat ell a Madrid contra «l’autodestrucció constitucional» que, segons el convers, suposaria una llei d’amnistia aprovada pel govern en funcions. El seu discurs ha estat considerat antidemocràtic perquè equipara la majoria parlamentària «progressista» al terrorisme d’ETA i nega drets polítics que ell i altres governs van utilitzar quan manaven (l’amnistia fiscal, per exemple). El convers convoca manifestacions que els rabins no consideraran tumultuoses, ni atemptatòries contra l’ordre constitucional, perquè els hi va la vida. La seva vida, és clar.