La lliçó dels bàrbars

Cada quatre anys, quan es disputa la Copa del Món de rugbi, em faig la prometença a mi mateix que en seguiré tants partits com pugui per intentar entendre més aquest esport. M’apassiona tot allò que l’envolta, però em costa entrar en la seva normativa, entendre per què els jugadors prenen unes decisions o unes altres i saber per què els col·legiats indiquen tants cops de càstig per nimietats quan llavors es permeten cops que si me’ls donessin a mi estaria a cures intensives durant setmanes.

Al final, entre que els partits es juguen en dies que coincideixen amb la meva feina i d’altres distraccions, no en veig tants com voldria. Com a màxim, m’hi reenganxo en el tram final, en aquelles batalles entre les formacions de l’hemisferi nord i l’hemisferi sud de les quals n’acostuma a sortir guanyador el segon, tret que et diguis Anglaterra, i encara de tant en tant.

Segurament, molts futbolers el consideren una pràctica de bàrbars, però aquests dies està exercint càtedra, com gairebé sempre, en temes en què l’anomenat esport rei no se’n surt. El més clar es refereix als àrbitres. Van microfonats i, en tot moment, expliquen allò que assenyalen. A través de la televisió se senten les converses que tenen amb el col·legiat de la sala de vídeo i com arriben a resolucions i, després, les expliquen als jugadors amb pausa i tranquil·litat, ni que sigui el preludi d’un càstig o d’una expulsió. A més, aquests els respecten, no els insulten i no els esbronquen a la cara. És tota una altra filosofia, una lliçó de la qual els autèntics bàrbars de la pilota als peus n’haurien d’aprendre.