No es pot tornar al passat

Una colla de ciutadans amoïnats pels darrers episodis de violència i d’incivisme a Manresa, alguns dels quals ja venien carregats de fa mesos, farts de suportar els problemes que s’acumulen a la plaça Porxada (dels quals s’ha fet ressò sovint aquest diari), es van preocupar de llogar uns altaveus, un micròfon, de fer cartells, pancartes, de fer difusió a les xarxes socials, de mobilitzar-se, en definitiva, per dir que ja n’hi ha prou. En algun moment de l’acte, no sé si abans o després que un dels convocants s’adrecés als assistents amb un clam a la convivència carregat de preocupació i, també, de deures, es va parlar de recuperar la Manresa d’abans. Em va venir al cap una frase del comunicat que va fer la Fundació del Convent de Santa Clara per dir que no donava suport a la concentració, on constatava que «hem de ser conscients que la nostra demografia ha canviat substancialment». Quina obvietat, oi! Ho és, i no ho és. Manresa ha canviat, Manresa ja no és la que era. Ja no es pot aparcar al costat de la botiga com es feia abans per anar a comprar, per a comoditat del client i per a satisfacció del comerciant, i alguns espais públics s’han transformat per a gaudi dels amants del formigó. Ja no hi ha cap cinema al nucli urbà. Per anar-hi cal arribar-se a un polígon. En el meu cas, he de dir, és per l’únic que voldria tornar al passat. Per a la resta, és incontestable que, any rere any, mandat rere mandat, la ciutat millora, malgrat la feina que encara s’ha de fer (habitatge, comerç, civisme) i tot i que la que es fa no és sovint tan satisfactòria com voldríem i com hauria de ser. Però millora. En general, millora. Pel que fa a la massa humana, també ha canviat. S’ha enriquit, perquè acollir noves cultures i tradicions i llengües en cap cas no es pot considerar un empobriment. Hi ha qui voldria envoltar Manresa amb una tanca i no deixar-hi entrar ningú, com si això fos garantia de res, com si només un cert grup de ciutadans tinguessin dret a dir «la meva ciutat». Personalment, una de les coses que em produeix més orgull manresà és quan algú de fora afirma que li agrada viure a Manresa i que no se’n vol moure. Sovint demostren més manresanisme ells que manresans de tota la vida que s’omplen la boca però es passen el dia criticant la ciutat moguts per una nostàlgia casposa. El passat no tornarà ni ha de tornar. Personalment, m’hauria afegit de bon grat a una concentració que denunciés l’augment imparable del cost de la vida, inclosos els serveis bàsics, al costat d’uns sous cada cop més enxiquits o la vergonya del servei ferroviari i d’unes carreteres indignes del cor de Catalunya.