Verdaguer dia a dia

Els filòlegs i escriptors Àlvar Valls i Roser Carol acaben de publicar la cronologia de Jacint Verdaguer dels anys 1845-1902. Feia falta, fins ara només teníem biografies novel·lades del patriarca modern de les lletres catalanes. Vaig assistir a la seva presentació a l’Ateneu Barcelonès, fou un èxit. Em va agradar, sobretot, les seves paraules dient que potser calia llegir la seva obra a partir de les referències que donen els seu dos índexs: onomàstic i toponímic.

Mossèn Cinto va ser dues voltes a la ciutat de Berga, una quan es va hostatjar al santuari de Queralt l’any 1887. Des del mateix santuari el 2 de setembre va escriure una carta al canonge vigatà Jaume Collel que deia: «He seguit tos passos per Borredà i la Nou, més he tirat endavant fins a Queralt, a on passaria de bona gana una quinzenada, tan encisat n’estic!». Durant aquesta curta estada va escriure uns versos queraltins, malauradament inacabats, que diuen: De Berga pastora,/ Verge de Queralt, / d’eix cel que us corona / guiau-nos a dalt. Verdaguer citaria Queralt al seu poema del Pi de les Tres Branques: Dient Abans d’arribar a Berga / s’enfilen per la muntanya, / per entre Estela i Queralt / de Campllong envers la plana; /quan són al mig de Campllong / la nit fosca és arribada. Va ser quan va anar a visitar el vell Pi de les Tres Branques, que fins aleshores era considerat només un símbol de la Santíssima Trinitat.

Tornaria, Verdaguer, a pujar a Berga per presidir el Certamen literari de Sant Joan el 1901. A la plaça del santuari va beneir les banderes de les societats corals: La Unió Berguedana (el cor actual) i La Lira Gironellenca. De ben segur que les fotografies fetes en aquest acte constitueixen un dels darrers testimonis gràfics de Verdaguer. Ara, per aquest llibre sabem del seu pas el juliol del 1883 per Josa, Tuixent i Gósol... La informació que ens facilita aquest llibre és increïble, per exemple hi ha més d’una quinzena de referències de la ciutat de Manresa. De ben segur, sense Verdaguer el català que avui usem no seria el mateix, a més a més tenia un coneixement de la geografia catalana increïble, com de les plantes i arbres. Sense Verdaguer, mai no hauria existit el mite del Pi de les Tres Branques com a símbol dels Països Catalans. En la seva darrera malaltia va ser visitat pel metge d’arrels solsonines Falp i Plana, que, poc després del traspàs del poeta, va fer una biografia dels seus darrers dies de vida. A Berga s’hostatjà a la casa del polític Manuel Farguell de Magarola, qui era un dels seus marmessors en el seu primer testament, que fou canviat poques hores abans de morir.

Mai no he pogut entendre com els versos queraltins de Verdaguer no han estat, encara, recollits en una placa per ser exposats i difosos a tothom a les parets del santuari berguedà. Ja que Berga, Queralt i Verdaguer són, sempre, indestriables.