Tardor tardana

La tardor tardana em desconcerta. No sé quina tonalitat de blau tindrà el cel demà ni si em farà mal la panxa o els ulls de tant observar. No sé si la pols vermella que mastego i que se’m filtra pels porus de la pell té el color que toca, ni si hauria de ploure just ara que el sol em crema el clatell ni si l’estol d’ocells que com un grapat de punts suspensius en translació dansen sobre el meu cap arriben o marxen. Potser són punts i seguit avorrits, orfes d’històries que no s’escriuran. No sé si el cafè amargantejarà igual, ni si aprovaré l’examen, ni si la cua serà llarga, ni si em respondran el missatge ni si l’amor s’expandirà. Per no saber, no sé ni si el despertador sonarà a l’hora prevista ni quin és el dia exacte que haurem de fer aquell ritual d’endarrerir la vida i quan siguin les tres de la matinada seran les dues. Només sé que desitjaria sortir a la foscor i llegir el llibre sense ajuda de llums artificials ni artificioses, que fos suficient mirar per veure-hi.

L’amo del tros que jeu a l’ombra de la barraca em diu que cada vegada piulen menys ocells per aquí, que si no hi ha aigua ni fruits als arbres per picar marxen cap a una altra banda. Són llestos, afegeix. Si té raó, les aus que he vist deuen estar de retirada. Faig com si fos setembre, però no n’és. I l’octubre enganya. «Va ser clement la intimitat d’octubre, ple de núvols desfent-se del costat de mar, mentre veia passar vells caminants del somni pel ciment adormit de la ciutat fumosa», escrivia Joan Vinyoli al poema Terrassa d’octubre.

Que no faci fred ho canvia tot i si arriba l’hivern de cop m’haurà faltat any i enyoraré la tardor que no haurà estat tant com la primavera que em vaig perdre tancada a casa. Les estacions són les parades. Les necessitem per baixar-ne, pujar-hi i continuar el viatge. I parlo del temps que no fa perquè el temps hauria de poder fer-se per no deixar escapar el que haurien pogut ser i no ha estat. Fer-ho bé, com una filigrana, amb consciència artesana. Sense tardor no hi ha replegament, ni reflexió, ni transició vital possible. I saltarem del dia a la nit sense vesprada com del soroll al silenci. El vent ha arrossegat un grapat de fulles esgrogueïdes dels arbres fins al filat que delimita el parc. No poden marxar més enllà, atrapades entre els forats de la trama. I he sentit simpatia per aquest fullam que he humanitzat per poder mirar-lo i solidaritzar-m’hi. La taula està parada al mig del camp, a l’ombra de l’olivera que no té olives. Compto totes les cadires perquè no en falti cap i en retiro una per seure-hi a esperar. Passi el que passi, aprenem a avançar.