Dues línies? A favor!

Ningú no m’ha de convèncer de les bondats i virtuts de la immersió. És un model que –com a concepte– he defensat, defenso i defensaré. Era i és una bona idea –com tantes altres en la història. Però no ens enganyem més, si us plau! Diu el director de Regió7 que si s’arribés a implantar un model dual –una línia d’escolarització en català i una altra en castellà– «seria un fracàs. I com a país seria un error». La immersió ha estat un miratge. Que l’aplicació de la immersió ha fracassat no és pas una opinió és un fet objectiu. Continuar volent implantar un model que no funciona no és un error de país? Quants anys més hem d’estar esperant els grans beneficis que suposadament ens hauria d’haver dut la immersió? Estem en temps de descompte. Fa anys i panys que sento a parlar de les seves bondats i virtuts. Però si no la fem efectiva no serveix de res. Proclames buides de polítics per justificar-se que ens serveixen per autojustificar-nos. Ens hem autoenganyat tant que ara som on som. I em sap greu admetre-ho però jo, tot i voler ser optimista, no en sóc. No puc fer veure que no veig el que veig i que no sento el que sento cada dia a l’institut i a casa amb els meus fills. Per sortir d’aquest atzucac caldria que les institucions i tots els qui ens estimem el català féssim el que ens pertoca. Assumir cadascú des del nostre lloc la nostra responsabilitat, arremangar-nos i som-hi. Però tots plegats, malgrat els avisos de gent tan solvent com la malaguanyada Carme Junyent, hem seguit fent la nostra. Com si sentíssim ploure. Ho sento, però he perdut la fe i l’esperança. Com he escrit alguna altra vegada, la sensibilitat per la llengua de la majoria de polítics –amb honroses excepcions– és ínfima per no dir nul·la. I els catalanoparlants, fins ara, no hem demostrat indicis de tenir uns mínims de consciència lingüística. Que el català ens fa ser catalans. Que no ens calen lleis, que ens cal lleialtat. La incompetència dels uns i la manca de lleialtat dels altres és el que em fa decantar per la doble línia. Si algú em demostra que som capaços de capgirar-ho, canviaré d’opinió immediatament. I contenta i agraïda! Però si mai ens convoquessin a les urnes per decidir quin model escolliríem, a hores d’ara votaria a favor de les dues línies. I en faria campanya. Estem en emergència lingüística i s’hi badem gaire no és que farem un país més petit –com diu Marc Marcè– és que no n’hi haurà, de país. Mentre escric tinc un rau-rau a la panxa. Tristor i desesperança. Ens cal crear un altre context abans no sigui massa tard. Provem-ho! I si veiem que les dues línies no funcionen, recapitulem i ens ho tornem a plantejar. Però movem alguna fitxa, si us plau!