El català oficial a la Unió Europea?

Que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea és, evidentment, un objectiu que cal aconseguir com més aviat millor. D’una banda perquè un idioma com el català, situat entre les àrees lingüístiques del castellà i del francès, pateix una pressió molt gran. I la pateix sobretot per una qüestió fonamental: perquè el català no disposa d’un estat propi que el pugui defensar amb els recursos habituals d’un estat independent. I a més perquè, sense aquest suport, la nostra llengua ha estat sotmesa des de fa segles a intents continuats per eliminar-la. La raó fonamental que ha inspirat aquests intents és ben coneguda: un idioma no és només una eina bàsica de relació i de comunicació personal. És també el testimoni més visible del col·lectiu humà concret que la fa servir. O sigui, en termes polítics, és el senyal clar de l’existència d’una nació, constituïda habitualment pel conjunt dels parlants d’una mateixa llengua. Per tant, que el català sigui llengua oficial o no de la Unió Europea no és un tema simplement burocràtic sinó que comportarà un reconeixement: que existeix una comunitat de més de 10 milions de persones identificada amb aquest idioma, malgrat que el territori de tot aquest col·lectiu no disposi encara, en aquest moment, d’una estructura política pròpia.

Desgraciadament, l’actualitat gira igualment entorn d’uns conflictes que no haurien d’haver esclatat mai. Un d’ells és el que ha acaparat els mitjans d’informació des de fa gairebé dues setmanes: l’enfrontament entre israelians i palestins, que no sembla que de moment tingui aturador. El nombre de destruccions i de víctimes civils ja és tan gran per totes dues bandes que sembla que només hi hagi una possibilitat: que les pressions externes siguin cada dia més fortes i obliguin les dues parts a substituir la lluita directa i sagnant per alguna mena d’acord, de treva o de pacte, amb supervisió externa, que acabi amb la lluita armada. Però, de moment, la realitat és del tot contrària a qualsevol negociació de pau, que s’entreveu molt llunyana o impossible amb anuncis com el que va fer dijous passat Israel, assegurant que era imminent l’ocupació de la Franja de Gaza pel seu exèrcit. Si és així, la confrontació serà llarga i els afectats i perjudicats, molt nombrosos. Desgraciadament, mentrestant la guerra d’Ucraïna segueix amb la mateixa intensitat que fins ara, encara que la seva visibilitat s’hagi difuminat per la situació a Palestina. Un conflicte, doncs, que també continua i que tampoc no podem oblidar.

Canviant del tot de temàtica, diversos mitjans de comunicació han recordat que aquest dissabte fa 175 anys justos del 28 d’octubre de 1848, la data en què es va poder veure el primer tren que circulava a Catalunya i a tot l’Estat espanyol: el que anava de Barcelona a Mataró. Aquest ferrocarril inicial va ser seguit aviat per moltes altres línies, entre elles la que arribava fins a Manresa, que va ser inaugurada el 1859. Inicialment, només hi havia dos trens diaris de Barcelona a Manresa i també dos en sentit invers, tot i que aviat la freqüència va anar augmentant. El fet és que, malgrat aquests 175 anys dels trens a Catalunya, el seu futur és ben prometedor, perquè el ferrocarril és molt menys contaminant que el cotxe i per això a tot Europa se’n promou l’ús. Cal tenir-ho en compte sempre que el trajecte que haguem de fer sigui possible de fer-lo en tren.