Per qui em pren?

Felipe González és una ombra del jove que el 1982 va arribar al Govern d’Espanya i va encomanar il·lusió a un país que havia deixat enrere el franquisme i les seves institucions, tot i que encara estava en plena transició política. Els socialistes van aconseguir la majoria absoluta en aquelles eleccions i per primera vegada des del 1936 una força política d’esquerres tornava al poder.

Els seus governs van transformar el país: van aconseguir la integració a la Comunitat Econòmica Europea, van assumir la reconversió industrial per adaptar les empreses a les noves exigències del mercat, van promoure els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla i també van propiciar la permanència a l’OTAN, tot i que s’hi havien oposat en el moment de l’ingrés amb el lema «OTAN, de entrada no».

Però ara Felipe González ha canviat i actua diferent de com ho feia el 1982. Dimarts, quan anava a l’acte de jura de la constitució de la princesa Elionor al Congrés, un periodista li va preguntar si s’hauria fet una foto amb Carles Puigdemont com va fer el número 3 del PSOE, Santos Cerdán, i va respondre molt seriós i força tibat: per qui em pren?

El periodista li podia haver respost que el prenia pel polític que va acompanyar a la presó l’exministre José Barrionuevo i l’exdirector general de la Seguretat de l’Estat Rafael Vera, després de ser condemnats pel segrest de Segundo Marey, perpetrat pels GAL que el van confondre amb un dirigent d’ETA, i que en aquella ocasió sí que es va deixar fotografiar abraçat als dos condemnats pel Tribunal Suprem.