Art i martell

Dissabte i diumenge de teatre. Yasmina Reza (París, 1959) i Bertolt Brecht (Augsburg,1898- Berlín Oriental,1956). Tot d’una tacada i quilòmetre zero. Art és una obra que parla d’art, sí; però sobretot parla de nosaltres. Del nostre tarannà. De la tossuderia, de les inseguretats, de voler tenir raó a qualsevol preu. Del perill que la intolerància faci malbé l’amistat. L’excusa: un quadre blanc, ben blanc, que en Sergi ha comprat per 30.000 euros. El llenç és el desencadenant d’un torrent d’emocions que desborden els personatges i arriben fins a les nostres butaques. Els diàlegs de la dramaturga francesa ens interpel·len talment com una sessió de psicoanàlisi. Del petit teatre del Poblenou en vam sortir diferents. Fent-nos preguntes sobre l’art i sobre nosaltres mateixos. I tot gràcies –tinc el programa de mà al davant i ho acabo de comptar– a un equip de 17 persones que de forma altruista i entregada han dedicat temps de les seves vides a aprendre un paper, a buscar el vestuari adient, a cuidar-se del maquillatge, de la il·luminació escènica, del so, i de tot un munt de tasques imprescindibles per tenir-ho tot a punt per pujar a l’escenari. Aplaudiments entusiastes i agraïts pel Grup Escènic Nostra Llar sota la direcció de Jordi Gener i la coordinació de l’incombustible Jaume Puig (a qui algun dia se li hauria de donar la medalla de la ciutat) per la feinada que fa anys i panys que fan a favor de la cultura i per a la gent del barri. I també aplaudiments entusiastes per a l’elenc dels Carlins. Brechtíada amb un toc de cabaret ha estat el seu últim espectacle. Bertolt Brecht en estat pur. Una tria excel·lent de Joan Torrens de cançons, poemes i textos del dramaturg i poeta alemany de qui aquest 2023 hem commemorat els 125 anys del seu naixement. Una trentena de persones sota la direcció de Fina Tapias abocades a apropar-nos a la figura d’«aquest home inquiet, rebel, desordenat, introvertit per moments i per moments festiu i humorístic, comunista convençut» en paraules de Torrens al programa de mà. El feixisme fent irrespirable l’entranyable sala dels Carlins gràcies a l’excel·lent interpretació d’actors i actrius. Escric a la taula de la cuina i encara tinc l’estómac regirat. El poder de la paraula. De dir-la i de dir-la ben dita. I de la música de Kurt Weill (Dessau, 1900- Nova York, 1950) –amic de Brecht i compositor de la inconfusible La balada Mackie el Navalla– interpretada de forma excel·lent pel gran pianista David Martell. L’obra és plena de frases punyents. D’aquelles que et fan pensar. De fet, si hagués tingut una llibreta a mà –i encara que fos en una platea a les fosques– hauria pres apunts. Se’n van dir tantes i de tan intenses que cal una estona per pair-les. Faig una mica de trampa i busco a internet. Escric la frase, més o menys com la recordo, i me la retorna clavada. «L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma». I penso que, gràcies al martell dels teatrerus del Poblenou i dels Carlins, la nostra realitat té una forma més bonica. Per molts anys!