El 23-F de Carles PutchDeMúnic

És més que comprensible que, per a l’espanyol estàndard, Carles Puigdemont sigui un fugitiu detestable, i que l’amnistia sigui un gripau de mal empassar. S’entén, per tant, que l’acord anunciat ahir sigui rebut amb gran malestar, i era inevitable que es muntés un pollastre considerable. S’entén. Però tot és qüestió de proporcions. La intel·ligència i el bon gust s’expressen en les proporcions. El reactor nuclear de la dreta espanyola ha agafat una borratxera d’hipèrboles i està irradiant un núvol tòxic de pura tonteria. Feijóo, que representa que és el moderat, ha comparat el pacte entre Junts i el PSOE amb el 23-F i ETA; una associació de jutges avisa que hi ha risc de trencar la democràcia; una de fiscals, que és un canvi de règim; Abascal, que és la fi de l’estat de dret i el principi de la fi de la democràcia; diversos presidents autonòmics del PP han dictaminat que ara hi haurà comunitats de segona; Díaz Ayuso assegura que s’està colant una dictadura per la porta del darrere, i a la caverna mediàtica s’arribava ahir a comparar el tret a Vidal-Quadras amb l’assassinat de Calvo Sotelo el 1936. M’estranya que no hagin caigut en la similitud fonètica i no estiguin parlant de Carles PutchDeMúnic. Deu ser que, allà on la llibertat d’obrir els bars és sagrada, fer bromes amb les coses que passen en cerveseries no està ben vist.

O sigui: un acord que no està ni detallat i que tindrà una aplicació llarga, lenta, difícil, boicotejable pels jutges i d’abast dubtós, està a punt d’arrossegar Espanya a un infern maoista-catalanista amb Sánchez en el paper de Fu Manxú. Vaja:¿ la gent educada de la dreta perd tant temps en misses, partides de golf i classes d’equitació que ja no llegeix? ¿On queden la intel·ligència i el bon gust? ¿Pintaran les universitats de caqui, o què?