Manresa, una ciutat al cul del món

Diumenge, 6 de la tarda. Espero a l’andana de Sants, a Barcelona, que passi un tren de l’R4 per tornar a Manresa. No busco agafar-ne un a cap hora en concret, a aquestes alçades (habituada als retards diaris de la línia) m’és indiferent si el pròxim arriba a 2/4 de 7 de la tarda o a les 8 del vespre. L’important, al cap i a la fi, és que en passi algun. I ho fa, per sort.

El comboi arriba i tothom hi puja a correcuita. Alguns ho fan gairebé sense comprovar que el tren que acaba d’aturar-se a l’estació és el que els convé agafar. I després arriben els plors. Perquè ja ho diu la gent en forma de dita, «si perds un tren, al cap d’una estona sempre en torna a passar un altre». Però si agafes un que no toca, l’has ben cagat. Perquè un cop feta l’equivocació, toca baixar a la següent parada i tornar a buscar quina és la millor combinació per tornar a casa. Una acció que suposa temps i paciència. Dos factors que, precisament, els usuaris de Rodalies rarament tenen.

Un cop dins del comboi em trobo amb un grup de quatre joves en aquesta situació. Creuen que no han agafat el tren que tocava. Riuen, per treure ferro a la situació. Obren el Google Maps per veure si la trajectòria que segueix el tren els acosta a l’estació desitjada o, per contra, els allunya. Sembla que van bé, però hi ha un que encara pateix. «I si acabem a Manresa?» diu preocupat. «Doncs a l’aventura!» respon un altre. La conversa acaba amb un comentari d’un tercer que em desperta curiositat: «Manresa? On queda això? A Pequín?». Tots riuen. Al cap de mitja hora, baixen a Cerdanyola del Vallès. Si no haguessin abandonat el tren, haurien comprovat que aproximadament una hora més tard ja serien a Manresa, i no a Pequín com preveien. Suposo que són frases fetes que, com a millennial, no acabo de copsar.

Però aquest no és el primer cop que em trobo gent de la província de Barcelona que no sap ubicar la capital del Bages en un mapa. Farà un parell de setmanes, em va arribar per un grup de Whatsapp el vídeo que una barcelonina havia penjat a TikTok on es queixava d’haver fet «un viatge d’uns 45 minuts» per anar a Manresa, o com ella descrivia «fins al cul del món», per oficiar una cerimònia civil.

A la mateixa plataforma i en un vídeo de temàtica completament diferent, un altre barceloní explicava la seva aventura per trobar un pis «en pobles perduts de 20 habitants». Espòiler: sí, en va trobar un. I ja us podeu imaginar on...

Potser tenen raó. I Manresa, de portes enfora, ha estat engolida per un forat negre i arribar-hi és com capbussar-se en el món d’«Alícia al país de les Meravelles». Tot i que si ho fas amb l’R4, el viatge serà molt més caòtic i força menys idíl·lic.