Cal mantenir-nos vigilants i previsors

Aquest període de covid ens ha fet molt de mal i ens ha deixat moltes seqüeles físiques; però, també, algunes que han afectat especialment la nostra condició humana: la por, la desconfiança, l’egoisme... Ens hem transformat en persones més individualistes que tot sovint ens oblidem del proïsme i de nosaltres mateixos (no dediquem ni un minut a la reflexió personal, no tenim temps!). Si a tot això afegim la immediatesa i el materialisme, que suren per tots els racons de la societat, i les moltes ocupacions i preocupacions que absorbeixen la nostra vida, arribem a la conclusió que necessitem algun ajut que fàcilment podem trobar en l’Evangeli d’aquest diumenge.

Cal mantenir-nos vigilants i ser previsors. Vigilar no vol dir viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fe, esperança i caritat. Estar atents a tot el que succeeix al nostre voltant i a nosaltres mateixos. Trobar temps per a la reflexió tranquil·la i assossegada. Siguem observadors actius, els bons observadors sempre van, com a mínim, quatre passes per endavant dels descuidats. Així sempre el nostre cor estarà atent als senyals ordinaris i extraordinaris que rebem constantment del nostre entorn i serem capaços d’afrontar els problemes de forma serena i amb algun «roc a la faixa».

L’Evangeli ens mostra una paràbola que per a nosaltres és un toc d’atenció molt seriós: «Enceneu les llànties amb l’oli de la fe, de la fraternitat i de la caritat mútua ara i aquí». No esperem un demà que potser no vindrà. Tenim el costum de deixar les coses per a un futur que és incert. «Carpe diem» en tots els actes de la nostra vida, especialment en la relació amb les persones estimades.

Ull viu, ens diu Jesús en aquesta paràbola. No esperem a posar en pràctica els seus ensenyaments quan ja no hi hagi temps, cal mantenir les nostres torxes de fe, esperança i caritat ben enceses i la seva llum també il·luminarà tots els qui viuen prop nostre. A vegades deixem de fer coses bones, no ajudem els altres, vivim preocupats, despistats, no ens adonem del bé que podríem arribar a fer i, aleshores, les nostres llànties es van buidant. Quan portem la llàntia buida, no és perquè siguem dolents, sinó perquè ens adormim i no fem tot el que hauríem de fer. «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».