Quan la frustració deixa mal de cor

Ala majoria de piscines –municipals o privades–, la gestió, els seus objectius esportius, de salut o de negoci, normalment estan comandats per juntes directives o, en molts casos, per empreses de serveis. En tot cas, els professionals que fan tasques de socorrisme o d’ensenyament –des de nadons fins a gent de la tercera edat– estan contractats amb condicions inacceptables. La professionalitat que es demana és de mínims, i per això passa el que passa. Dels «anomenats» docents i els professors–tècnics que hi treballen t’adones que ni les ràtios ni els models a fer tenen a veure amb el que hauria de ser.

Algunes persones, com ara jo, hem intentat promoure canvis amb propostes concretes, però la resposta sempre és la mateixa. Hi ha una manca d’autocrítica brutal i per poc que facis una crítica en aquest sentit et diuen revolucionari o «ara no toca». I, ara, amb la mort de Joan Claret, penso que és un exemple flagrant gairebé inintel·ligible que un campió del món en salvament i socorrisme hagi de morir en una piscina amb una assistència que ens genera dubtes. Ahir, a la missa que es va fer a Sallent la sensació que em va semblar que tenien els familiars, amics i presents era de com hauran de bregar amb la frustració del cas. Per cert, hi vaig trobar a faltar directius dels estaments oficials. Es veu que ja tenen prou feina amb anar a posar medalles o a presentacions de canvi de clubs, perquè allà hi ha premsa. Encara sort que els practicants de la natació ens han preparat per regular emocionalment els moments de frustració, esperant el moment adequat per adonar-se dels sentiments de les moltíssimes persones que allà ens vam trobar reaccionant, apropiadament, expressant i practicant l’empatia que es mereixen els familiars de l’amic Joan Claret.