Si és una selva, vols un ganivet

Fent una simplificació podríem dir que una societat civilitzada i moderna és un sistema de convivència entre els que aporten i els que reben, amb una majoria al mig que aporta en uns moments de la seva vida i rep en uns altres. Els que aporten ho fan perquè, després de moltes revolucions, s’ha arribat a un estat que els obliga, i perquè ells també reben de forma indirecta: reben els beneficis de viure en una societat estable, segura, i amb bons aeroports per anar de vacances.

Els que aporten no només sacrifiquen diners. També sacrifiquen una bona part de la llibertat que tindrien amb una administració petita com la que defensa la dreta dura: un estat on pagues poc, estàs obligat a poc, l’administració regula poc, els polítics intervenen poc, i tothom fa el que vol dins de la moral dominant i dins del que li permeten les seves possibilitats econòmiques.

Per tant, quan l’Estat fracassa i ja no serveix per a res perquè hi ha corrupció, hiperinflació, caos administratiu i inseguretat, quan els serveis públics no funcionen, i quan aquells buròcrates arrogants que regulen cada detall de la teva vida ja no fan res útil, tothom que aporta i se sent una mica valent exigeix que li tornin els diners i la llibertat. I llavors apareix el Milei de torn adreçant-se als desesperats amb un missatge senzill: «¡Es una selva i els buròcrates et prohibeixen treure el ganivet; tens dret que els paràsits et deixin lluitar!». I això és música per al ric, el mig ric, l’exric arruïnat, el jove valent, el que se sent molt llest, el que se sap fort, el cunyat amb pebrots, el professional amb màsters i el tonto del cul. En el caos, que tothom es busqui la vida. I els que no tenen edat o força per lluitar, que esperin que tornin els bons temps. Quan hagi fracassat Milei, és clar.