Prohibir com a primera opció

Durant la pandèmia vam assistir durant mesos a una corrua de prohibicions com a primera mesura de contenció davant del virus. Per a algunes d’aquestes, es van haver de canviar lleis i demanar permís al Tribunal Constitucional i tot perquè atemptaven contra les llibertats. Es va apel·lar a una emergència sanitària de primer ordre que, evidentment, era real i que provocava aquestes decisions. Tot i les protestes dels col·lectius afectats, la majoria es van dur a terme. Es va parar el desastre com es va poder, però molta gent va veure que la manera com es guanyava la vida desapareixia.

Es va dir llavors, en un discurs que potser hem oblidat ara que no sabem ni on hem deixat les mascaretes, que s’havia obert una porta, la de la prohibició a la mínima oportunitat com a primera opció davant de tot. I ara ens adonem que allò era veritat.

És innegable que patim una sequera terrorífica i que aquesta, a més d’altres fets relacionats amb la cura de les instal·lacions, provoca escassetat d’aigua. El primer que pensa el Govern davant de l’emergència és prohibir, en aquest cas, que els usuaris dels centres esportius s’hi dutxin. A part de l’estupidesa de no veure que tant gasta una dutxa al gimnàs o a la instal·lació esportiva com una a casa, la mesura pot ajudar a estalviar aigua, però també provocar que molta gent es doni de baixa, amb el greuge per a un sector que ja va patir per la covid. Que d’altra deixi de fer esport perquè no pugui casar horaris o que es perdi l’efecte sociabilitzador que té un vestidor en la pràctica de l’esport, sobretot l’infantil. Però, és clar, prohibir és més fàcil que pensar solucions globals. Caldria ser brillant per fer-ho.