Menys consum i més fraternitat

Al món romà, durant el solstici d’hivern, se celebrava la saturnalia, festa dedicada al déu Saturn. Aquell dia les famílies intercanviaven regals i adornaven les cases amb branques de fulla perenne. Igualment, a les terres del nord se celebrava el Jol, en què adornaven les cases amb pi, feien fogueres, banquets i també ofrenes als seus déus. A Catalunya queden alguns vestigis d’aquestes festes paganes, les fia-faia d’alguns pobles del Pirineu en són un exemple.

És fàcil d’endevinar que amb la cristianització la saturnalia va derivar en la festa del Nadal. Festa en què el calendari cristià celebra el naixement de Jesús. Fins fa ben pocs anys les festes nadalenques tenien un marcat sentit religiós, la missa del gall n’era l’acte central, el pessebre era en un lloc destacat a totes les cases i la nit de Reis era la nit màgica en què la innocència dels nens permetia que uns reis vinguts d’Orient, en Melcior, Gaspar i Baltasar, ajudats pels seus patges, repartissin joguines per totes les cases.

La paganització de la festa ha anat de bracet del consumisme desenfrenat. Avui es barregen totes les celebracions de Nadal, Santa Claus, que ve del nord. L’arbre, que durant el Renaixement ja el tenim documentat, i els nostres Reis Mags, i si ho voleu hi podem afegir el tió, que ha passat de cagar torrons i caramels a cagar regals i joguines. La globalització de Nadal arriba a gairebé tots els racons del planeta, en deixar de ser bàsicament una festa religiosa ha pogut ser adoptada per territoris de cultures i religions molt diverses. Ara sembla que només es tracta de fer-se regals, molts regals i de menjar.

A Catalunya la tradició marca un dinar, amb tota la família, el dia de Nadal amb escudella, carn d’olla i un capó. De postres, torrons. No sé si encara avui aquest menú és el majoritari, segur que el disseny culinari també ha entrat a la taula el dia de Nadal. I evidentment, com que la cosa mai ha estat per llençar res, l’endemà, dia de Sant Esteve, tocava menjar canelons fets amb les carns que havien sobrat del dinar de Nadal. També cal recordar que a Catalunya les famílies d’arrels castellanes la festa gastronòmica la traspassen al dia vint-i-quatre al vespre.

A part de la gastronomia, els regals són l’altre eix d’aquestes festes i possiblement són allò que més les ha globalitzat. No se sap quin és el motiu, però el consum d’aquests dies creix i creix, cada any. Hi ha sectors que arriben a concentrar més d’un terç de les seves vendes anuals per aquestes festes sense que hi hagi un motiu aparent, i compte, estudis rigorosos ens diuen que hi ha un terç dels regals que no s’arriben a fer servir mai.

Aquest és el nostre nivell d’opulència. Bé, no de tots, tenim molts conciutadans que sort en tenen, d’entitats solidàries per menjar un plat calent, i no diguem els països que estan en guerra. Fins fa ben poc era costum la treva nadalenca als conflictes, avui no cal ni plantejar-s’ho.

Potser ha arribat el moment de menys consum i més fraternitat sincera.