Realitat virtual

El darrer dia de l’any Pere Rusiñol, publicava a El País, un interessant article sobre l’estat actual dels mitjans de comunicació a Madrid i una de les conclusions era que s’assemblava molt a l’estat de bombolla permanent i subvencionada que es va viure a Catalunya en els moments àlgids del procés. En el seu cas és una bombolla ultraliberal que es retroalimenta a ella mateixa amb falsedats contínues.

Alguna altra vegada he defensat en aquesta mateixa columna que molt probablement el problema real d’Espanya era el pinyol de Madrid, el que en diuen el Madrid de la M-30. El seu ultraliberalisme delirant té una diferència important amb el trumpisme americà. La base social de Trump es troba al mig-oest americà, a Washington on viuen els alts funcionaris del país els republicans no van arribar al 5% dels vots. En contrast, el Madrid de la M-30 és on resideixen els directius de les grans empreses i els funcionaris de l’Estat.

La contradicció madrilenya arriba gairebé a la bogeria, aquells que viuen de l’Estat es mostren partidaris de suprimir l’Estat. La base ideològica sobre la qual s’aguanta el seu model és molt simple: impostos els mínims possibles. La conseqüència immediata d’això és que els serveis públics perden qualitat i cada vegada més, per falta d’atenció, els ciutadans fan servir els serveis privats. Al final pagar-se una assegurança mèdica privada o portar els fills a una escola concertada es converteix amb un signe d’identitat. El públic està destinat a aquells que no poden pagar el privat, dins del seu imaginari, els nouvinguts que malviuen en treballs marginals.

En mig de tot això, el govern de la comunitat, de tant en tant, és capaç de fer suposades proeses per demostrar la seva vàlua. L’hospital Isabel Zendal és un exemple, presentat en el seu moment com un hospital «únic al món», construït en tres mesos i amb capacitat per a més de 1.000 llits, però que actualment ningú sap quina funció té. Darrerament, han venut que estan negociant amb l’empresa propietària de la Fórmula 1, portar un gran premi als carrers de Madrid el 2025. L’empresa s’ha acostumat a demanar fortunes als que volen organitzar grans premis i tot apunta que si la proposta tira endavant seran vàries les fortunes que hauran de fer front els madrilenys, una per organitzar, un altre per construir un edifici de serveis i unes altres, es parla de deu anys, per construir cada any el circuit dins la ciutat.

Com que els serveis públics no els hem de fer servir, els diners han de servir per posar a Madrid al gran mapamundi de les ciutats pròsperes, tant se val que la pobresa porti a la marginació, tant se val que els índexs de pobresa no parin de créixer, tant se val que hagi tornat el barraquisme amb la Cañada Real on viuen gairebé 10.000 persones. L’important és que jo estic vivint a una de les ciutats més desitjades del món.

La bombolla periodística ha creat aquesta realitat fictícia, el dur vindrà quan descobreixin que tot és una enganyifa de realitat virtual.