Sumar/Podem = + PSOE(PSC)

La ruptura entre Podem i Sumar era, malauradament, més que previsible i no penso que hagi sorprès ningú. Però això no la fa menys dolorosa ni traumàtica, ja que mentre continuen tirant-se els plats pel cap, la dreta continua avançant, triturant-ho tot al seu pas. La dreta certament també té els seus problemes, però ja sabem que quan li calgui s’asseurà al voltant d’una taula i en deu minuts s’haurà posat d’acord en tot. PP i Vox fan veure que no se suporten, però creieu-me si us dic que no és res més que teatre, mal interpretat, això sí, però que funciona. I mentre la dreta continua amb el seu vodevil, més enllà del PSOE hi ha un desert enorme on costa molt llaurar-hi res i, cada cop que es troba un petit pou d’aigua i sembla que es pot començar a conrear quelcom ja tenim una fuita i, au: tornem a començar. Aquest desgavell té molts responsables: des de Pablo Iglesias que, malgrat que digui que ja no té cap càrrec és indiscutible el pes que continua tenint en l’organització, fins a Yolanda Díaz i Ada Colau. Farien bé tots de fer autocrítica interna i d’escoltar opinions de les persones que no els diran sí a tot. Ja sé que és difícil, però és necessari perquè aquesta crisi no és només de tipus organitzativa, si no d’ideari, de projecte, de polítiques públiques que permetin donar resposta als reptes de la societat del segle XXI. D’una banda, a un món globalitzat on el poder dels mercats i multinacionals és cada vegada més aclaparador, el treball precari, l’accés a l’habitatge una quimera, l’accés als serveis públics bàsics (educació, salut i serveis socials) cada cop més malmès i amb la redistribució d’uns recursos més aviat escassos. De l’altra, a una societat de consum trepidant que convida una vegada sí, i una altra també, que tinguem de tot i més i que el qui no en té, deu ser que no ha fet bé alguna cosa. Els referents són persones que veiem a través d’un mòbil: youtubers i instagramers que ens mostren un món no real, fictici, però que per a molts és la realitat (sobretot la població jove i, especialment les noies, si més no això és el que diuen les dades). El resultat: més persones amb problemes de salut mental, angoixades i pressionades davant uns referents que són, de totes, totes, inabastables.

I mentrestant el PSOE viu tranquil·lament el dia de la marmota, perquè en bona part s’ha convertit en un projecte terriblement institucionalitzat que sobreviu més dels fracassos que l’envolten que no pas dels encerts propis. Perquè el PSOE tampoc té un projecte; el que sí té clar és que li cal ocupar el centre i tenir un discurs moderat en tot, de tal manera que tant pot tenir acords amb Junts i Sumar a la vegada. Tot és possible a la casa gran de tots aquells que tenen com a mínim comú denominador que no són del PP. O això pensen.

Com explicava molt bé l’Ada Colau en una entrevista quan li demanaven què passava amb l’habitatge a la ciutat de Barcelona; ella responia que a l’Ajuntament s’havia dissenyat una xarxa que permetia pescar els peixos, però que els taurons continuaven travessant-la. Doncs això, que és urgent que les esquerres reflexionin conjuntament amb què i com actuar, perquè mentre els taurons van passant s’ho van cruspint tot.