Un mar de plàstic

El vessament de pèl·lets o petites boles de plàstic que, aquest darrer mes, ha contaminat les costes de Galícia i Astúries, ens torna a posar a davant la problemàtica de la greu contaminació que afecta els mars i oceans del planeta. En un espai ja excessivament contaminat, un accident com aquest no fa més que agreujar una situació ja sobrepassada i que posa en perill l’ecosistema marí i les activitats econòmiques que se’n deriven, com la pesca, per no parlar dels efectes nocius que pot tenir sobre la salut.

Desastre a banda, s’estima que, anualment, vuit milions de tones de plàstic arriben al fons del mar, amenaçant les espècies, que moltes vegades acaben confonent aquestes restes amb aliments i els ingereixen. Ja sigui amb contenidors plens de pèl·lets que cauen a l’aigua, com ha passat ara, o bé amb els objectes que el vent i la pluja hi arrosseguen cada dia a través dels rius o el clavegueram, els plàstics arriben al mar i tarden entre dècades i centenars d’anys a degradar-se. En un món on gairebé tot és de plàstic, només podem tenir mars de plàstic.

La solució per acabar amb aquests abocaments començaria per reduir-ne la producció i, en conseqüència, el consum. Acabar amb la multitud d’embolcalls que contenen molts productes i apostar per envasos reciclables, abandonant els d’un sol ús, seria un bon punt de partida. De fet, cada cop hi ha més normatives que avancen en aquesta línia, com la reducció de les bosses de plàstic o la més recent que obliga a enganxar els taps als envasos (ampolles i brics) per facilitar-ne el reciclatge i evitar que acabin escampats per tot arreu. Aquesta última mesura seria del tot innecessària si recicléssim correctament perquè molt em temo que qui tira l’ampolla de plàstic al contenidor groc ja té cura de reciclar també el tap i el que no té cap intenció de separar els residus, no farà ni una cosa, ni l’altra.

Els milions i milions de boletes de plàstics de pocs mil·límetres que van surant pel mar i escampant-se per les platges gallegues i asturianes i la imatge de les persones que s’hi han desplaçat per intentar recollir-les durant hores i hores, com qui busca una agulla en un paller, ens arriba com un nou crit d’alerta. Esperem que almenys serveixi per prendre consciència del desastre que suposa generar muntanyes de plàstic i deixem d’alimentar aquest monstre gegant, que malmet els nostres oceans. Mentre el món sigui de plàstic, el mar també continuarà sent-ho.