Metges fent fàcils les coses fàcils

Si mentre estàs llegint això tens una triple perforació de pàncrees (espero que et doni temps d’acabar l’article) el nostre sistema sanitari et salvarà amb una atenció immediata de primera fila mundial. Gratis. És sensacional. El que passa és que rarament necessitem aquest tipus de sanitat extraordinària. Generalment necessitem coses senzilles que el sistema no ens proporciona prou bé perquè naufraga en un oceà de burocràcia, confusió, saturació i precarietat. I aquests dies que el sistema està desbordadíssim, recordo que no fa gaire vaig necessitar un metge a Sudàfrica. Era en un poble de deu mil habitants, de població íntegrament negra i radicalment pobra. El coll se’m va inflamar moltíssim i em temia que allò, com m’acostuma a passar, estava degenerant en una infecció. Només necessitava un minut de metge: mirar el coll per veure si hi ha infecció; si n’hi ha, recepta d’antibiòtic; si no, tranquils. Ja està. Google em va indicar que tenia a prop un ambulatori. Hi vaig anar. Semblava la caseta dels malsendreços d’un xiringuito de platja. Hi vaig entrar. A dins semblava que hi guardaven tots els objectes perduts per tota la nació zulú des de la guerra dels bòers. Vaig explicar la situació a una senyora asseguda en una cadira de càmping que m’escoltava amb cara d’estar veient un marcià. Es va aixecar a fer una consulta. Va tornar. Em va pesar i em va fer entrar a un altre traster on hi havia una senyora negra enorme que no portava bata sinó un vestit de carrer amb uns galons grapats a les espatlles que la devien identificar com a doctora. Em va fer obrir la boca i va il·luminar a dins amb el mòbil. Va dir: no hi ha infecció. Em va donar un líquid sense marca per fer gàrgares que em va anar de fàbula. Ja està. Perfecte. Evidentment, comparar Catalunya amb Sudàfrica no serveix de res. O sí?