Carta als Reis

La carta és als Reis, el que no queda clar és si són mags, màgics o imaginats, el que sembla evident és que venen de l’Orient, lloc habitual i de moda de les estades de la reialesa; posats a badar tampoc em dirigeixo a cap dels tres reis en particular no sigui que m’acusin de racista o de supremacista en funció de quin d’ells demani favors.

Fa dies que dono voltes, sense badar, a una qüestió que, de veritat, em preocupa, de la manca de respecte i el llenguatge groller d’una part de la casta política. Encara que aparentment no ho sembli, en les relacions personals i en les controvèrsies, el respecte ho és tot. I afecta, com un mirall a la població. No sé que és primer, si l’ou o la gallina, però en la pràctica clínica diària observo un cert punt de crispació; ja sé que les persones ateses no representen, segurament, a tota la població i, em pregunto, poden ser la punta de l’iceberg d’un estat anímic més ampli? El to de crispació política es contagia a la població o, a l’inrevés, i si la imatge barriobajera, (no trobo una expressió millor en català) de representants? del poble impregna i s’expandeix a la població?

Entenc la política com un mitjà, sobretot, per millorar les condicions de vida de la població i créixer com societat. Les idees poden ser, i són diverses i contràries; la confrontació ha de ser basada en el respecte, i amb un diàleg educat. I ara que dic respecte, potser fora bo recordar, segons alguna definició, que és un valor ètic i moral que reconeix la vàlua de l’altre, intentar comprendre a l’altre, no cal compartir les idees de l’altre. Si totes les ideologies volen allò millor per les persones, discutim-ho de manera civilitzada, encara que algunes no els hi agradi gaire.

Se’m fa avinent compartir una reflexió, en relació a les expressions actuals violentes, de fet d’agressivitat, que poden ser fruit d’un estès malestar general o d’una incertesa general deguda a les dificultats d’adaptació a situacions de canvis accelerats i d’un bombardeig d’informacions no validades i de fons interessades. En tot cas, cal cremar senyeres per reivindicar les identitats?, les de qualsevol color o país, encara que sigui per tal de demostrar que no estem d’acord amb altres pensaments? Cal cremar o esbatussar ninots de polítics d’idees contràries? Són lliçons d’educació? Per cert, a l’Estat Espanyol el ministeri que cuida la formació es diu «Ministerio de Educación y Formación Profesional» i al nostre país: Departament d’Educació. No sembla que les ensenyances fins ara hagin donat gaire profit, no cal un informe PISA per fer-ho palès. L’única senyera que no he vist cremar és la Pirata, deu ser perquè a Anglaterra, als millors pirates eren declarats «Sirs» o sigui, Cavallers.

Deu ser per la meva edat, però sempre he tingut en compte que una obligació com a ciutadà és deixar un món millor per les noves generacions, amb aquest caldo de cultiu, en tinc els meus dubtes. Perdoneu, però algú ho havia de dir i compartir.