Quan acabarà aquest desastre?

Hem començat el cinquè any de la tercera dècada del tercer mil·lenni. Un tercer mil·lenni que es va iniciar molt malament, amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra els Estats Units i que ha anat encadenant crisi rere crisi, conflicte rere conflicte, des de la crisi financera de 2008 que va deixar sense feina, recursos i habitatge a milions de persones fins a les actuals guerres de Ucraïna i Gaza, passant per la pandèmia que va afectar al món sencer, la crisi migratòria que omple de cadàvers el Mediterrani i un llarg etcètera de conflictes regionals. Aquestes dues dècades i escaig que han transcorregut d’aquest mil·lenni han estat el més semblant a un parc temàtic de desastres socials, ambientals i humanitaris, que jo hagi conegut al llarg del meus setanta-sis anys de vida. Gernacions de persones han quedat a la cuneta com a joguines trencades en mans dels sonats que remenen les cireres del capitalisme transnacional i de tots els polítics sense ànima que els hi riuen les gràcies i que amb ma ferma i mirada mineral ens porten cap al desastre.

És perfectament raonable i legítim pensar que tot plegat siguin els símptomes d’una malaltia més profunda que afecta a les arrels mateixes de la nostra civilització. No sembla impossible que hagi començat el col·lapse de la civilització industrial com a conseqüència de la crisi global i multidimensional que vivim, caracteritzada pel caos sistèmic, la ruïna ecològica i les guerres pels recursos. El canvi climàtic i el principi del final de l’energia fòssil està en el cor d’aquesta crisi, que portarà una ruptura històrica total. La història del capitalisme es la del consum creixent i afegit de diverses formes d’energia. Però això arriba al seu final: estem travessant el moment màxim d’extracció del petroli, al que seguirà el del gas i després el del carbó, com a molt tard cap el 2030. Això dispararà els preus i acabarà amb els «bussines as usual». Sense fonts d’energies abundants i barates el capitalisme global no funcionarà. I si no es factible el creixement econòmic continuat i sense creixement, tampoc no es viable el sistema financer actual. El probable escenari de tot plegat es l’emergència de diverses potencies regionals en guerra pels recursos. I això es molt semblant a tot el que estem veien aquests darrers anys.

Mai com ara la humanitat havia tingut una capacitat productiva tant avançada, tants coneixements i tantes tecnologies que es podrien aplicar a millorar la vida de les persones. Però tampoc mai havia estat tant a la vora del naufragi. Immensos i indecents patrimonis s’acumulen en poques mans mentre s’intensifiquen per tot arreu les desigualtats, al mateix temps que, davant dels mostres ulls estorats, una nova disputa per l’hegemonia mundial es desplega deixant al seu pas un reguer de conflictes regionals que impacten directament sobre milions de éssers humans, segant vides i somnis.

Acabar amb aquest desastre no és fàcil. La dificultat resideix en que per fer-ho cal enfrontar-se als interessos de les elits dominants i al seu poder per influir en els organismes internacionals, en el governs, en el mitjans de comunicació i en les consciències de la gent, incloses les de les seves pròpies víctimes.