Acollir immigrants és franquisme?

La newsletter matinal d’El País recomana com a «imprescindible» un article de l’escriptor Sergio del Molino «sobre aquesta aspiració de Jordi Turull a què els immigrants sàpiguen que arriben a un territori amb llengua i costums propis». «No és gens clar», diu l’articulista «si el secretari general de Junts sap que aquests immigrants també procedeixen de territoris amb una llengua i uns costums propis, tan dignes i orgullosos com els catalans, i ningú en la història de les migracions s’ha desprès de la seva cultura natal com qui es treu una roba vella».

El que no és gens clar, ans al contrari, és el mecanisme lògic pel qual reconèixer la cultura d’origen dels immigrants es contradiu amb donar-los una informació precisa sobre la terra on han decidit o s’han vist impulsats a instal·lar-se. Com si una cosa exclogués l’altra. Com si aquestes persones fossin tant limitades que haguessin d’esborrar la part del cervell on s’emmagatzema la identitat ancestral per fer lloc a quatre noves dades indispensables, com ara que Catalunya té una llengua pròpia igualment ancestral, majoritària en moltes comarques, entre altres particularitats. Insinuar que un magribí ha d’oblidar l’àrab i el francès (i l’amazic en molts casos) si decideix aprendre el català és un insult a la seva intel·ligència. Però aquesta és la deducció de l’articulista: «els exigeixen que oblidin el que són, el que parlen i fins el que senten, per integrar-se a la Catalunya una, gran, lliure i monocroma amb què somien». Apa, Turull, ja t’han dit franquista.

S’accepta com a desitjable que els immigrants arribats al territori espanyol trobin facilitats per conèixer la llegua oficial «de todos», les lleis bàsiques, els drets i els deures, els costums que són normes de comportament, les simbologies que cal no ofendre, els delictes que no ho són al seu país d’origen. ¿És també un intent d’integrar-los en una Espanya «monocroma», o és pur sentit comú? I si és sentit comú, per què molesta quan es proposa el mateix a Catalunya?