Els dilluns

M’agrada llevar-me sense pressa, posar la ràdio i que un desconegut em digui bon dia. Aquest bon dia és un desig que em vincula amb altres persones que, endormiscades com jo, es preparen l’esmorzar en una cuina envoltats de plats, armaris i cafè que fumeja. Imagino que molts llums s’encenen en cadena i que si algú passa pel carrer en aquell precís instant i mira enlaire veurà com s’il·luminen algunes finestres i com les siluetes dels protagonistes espontanis esdevenen quadres efímers. És la vida que es reprèn perquè no s’atura mai –o no s’ha aturat mai fins avui. Jo necessito pensar que no estic sola, que hi ha altres persones que com jo planten cara a la son –als malsons– i a la torticolis i afronten una nova jornada.

Un dels grans misteris és tan quotidià que passa per alt. Té lloc cada nit, quan anem a dormir amb la confiança que hi haurà un demà, i el demà sempre arriba –assolellat, emboirat, fred. Et rep sense demanar permís. Obres els ulls i ja hi ets. I potser no vols entrar en el futur més immediat perquè fa mandra i el primer pensament lúcid que t’apareix és descoratjador. Desconfieu dels que us asseguren que salten del llit amb una alegria desbordant a diari. Cada dia, cada mes, sempre. Desconfieu tant com ho faríeu de qui explica a xarxes socials que la seva vida és una festa permanent. No els crec. A mi no m’enreden. Però ens hem de llevar perquè no podem amagar-nos eternament –perquè algú ens espera, perquè algú ens necessita, perquè potser avui ens passarà una cosa que no preveiem i que ens dispararà l’adrenalina, perquè volem continuar. Per tot això, ens mereixem dir-nos bon dia.

«Que et diguin bon dia, encara que no ho sigui, t’alegra el dia», diu una veïna de Manlleu, on han posat en marxa una campanya per animar els veïns a saludar-se i fomentar la convivència. «Si ens creuem i no ens diem res, no ens mirem, som invisibles els uns pels altres», afegeix una altra testimoni. Reivindico que ens diguem bon dia tot el dia, bon vespre quan es fa fosc i bona nit quan és l’hora d’anar a dormir. Hem perdut l’hàbit de fer-ho per una barreja de desconsideració i desinterès, però desitjar un bon dia a un desconegut és fàcil, barat i efectiu. Hi ha una estadística demolidora que assenyala que el 80% dels adults no són feliços a la feina i odien els dilluns. Se n’ha fet un documental, que no he tingut ocasió de veure, que pretén conscienciar les generacions més joves que no té èxit qui guanya molts diners i és famós sinó qui fa el que li agrada. Tan sols n’he vist el tràiler i m’he quedat amb una frase: «Només vull una cosa, que m’agradin els dilluns». Bon dia!