«Laissez passer»

UUn dels gols que s’ha deixat marcar l’esquerra europea –que no la nord-americana– és regalar el concepte liberalisme a la dreta, fins al punt que ara hem d’aguantar fatxes de tota la vida –o nous de trinca– dient que són liberals quan l’única cosa que volen és pagar menys impostos i retallar la despesa pública (excepte en policia, presons i exèrcit, es clar). Val la pena recordar que això del liberalisme és un conjunt d’idees polítiques que tenen una dimensió econòmica, però també i sobretot política i ètica.

El liberalisme sorgeix com a resposta a l’antic règim i a totes les estructures feudals que encara persistien a la societat europea del segle XIX. El primer objectiu era –i és– la igualtat davant la llei, eliminant els privilegis de l’aristocràcia i estenent la democràcia i el sufragi universal a tota la població. Altres plantejaments liberals són la separació entre l’estat i l’església, la llibertat d’expressió, reunió, culte, associació i premsa, la no intromissió de l’estat en la vida privada de les persones, la lliure empresa, l’eliminació d’aranzels, duanes, burots i altres càrregues que restringeixen el lliure comerç, i finalment però no menys important, la lliure circulació de persones. Pensem que durant molts segles els pagesos estaven adscrits a la terra, d’on no en podien marxar sense permís, i que per establir-se en una determinada ciutat o poble calia l’autorització del rei o el noble de torn. Els liberals creien –i creuen– que els impediments a la mobilitat perjudiquen l’economia i són una limitació excessiva de la llibertat personal.

Resumint i anant on volia anar a parar: atorgar drets legals diferents a les persones en funció del seu origen o aixecar barreres als desplaçaments és antiliberal, o il·liberal si ho preferiu.

A l’Europa del segle XXI encara queden rastres de l’antic règim, com les monarquies o els privilegis de l’Església catòlica al regne d’Espanya, i ha calgut rectificar en profunditat algunes de les receptes econòmiques del primer liberalisme, no obstant, si hi ha un àmbit en el qual hem renunciat de forma indecent als plantejaments liberals és en el de les migracions. Hem acceptat la limitació sistemàtica, i de conseqüències dramàtiques, de la llibertat de moviment, i hem naturalitzat la triple categorització de les persones: ciutadans i ciutadanes, amb tots els drets, persones residents, amb alguns drets, i irregulars, sense gairebé cap dret. Hem renunciat fins i tot al sagrat concepte del sufragi universal, acceptant que una part molt significativa de la nostra societat tingui tots els deures –i algun més- però no pugui participar de la democràcia, traint així el vell lema preliberal dels independentistes nord-americans: «No taxation without representation».

En definitiva, allò que demana l’esquerra que mereix tal nom –vies legals i segures per les migracions i igualtat de drets– no és radicalisme woke, és pur liberalisme.