«Beneïu, no maleïu»

Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma que sofrien persecució: «Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu» (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: «Quan ens insulten, beneïm» (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: «No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció» (1Pe 3:9).

Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, ha donat a conèixer la Declaració, «Fiducia supplicans», que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obre la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació «irregular».

I és que el text del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, «Déu ens estima incondicionalment, sigui quina sigui la nostra situació i els pecats comesos». Per això «l’Església acull tothom que s’hi apropa a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva existència».

Aquesta Declaració (rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat), fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que cerquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu guareixi les seves ferides.

Fa quatre anys, el bisbe Francesc Conesa, en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia al Full Diocesà: «Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre». Com deia l’actual bisbe de Solsona, «Beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere, significa «dir bé»), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells». I el bisbe Francesc Conesa deia encara: «No deixem mai de beneir, que no dominin en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones sentin que les estimem i respectem».

No és això el que fem al final de l’Eucaristia? ¿O bé abans de la benedicció, el mossèn hauria de dir: Els qui estiguin en una situació irregular que marxin del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Tothom, sigui quina sigui la seva situació personal, al final de la missa rep la benedicció del Senyor: «Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant». I és que ningú no queda exclòs de la benedicció de Déu.

Per això avui, com fa milers d’anys, com ho recull ja l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció que Déu vessa sobre el seu poble és adreçada a tothom: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu. Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau» (núm. 6:24-26).

Una benedicció per a tothom. Sense exclusions.