La lletja culpa de la sequera

L’anterior gran sequera va ser l’any 2008, i es va evitar el desastre absolut perquè a la primavera va ploure de valent, però mentrestant es va arribar a projectar una canonada al Túnel del Cadí per dur aigua del Segre a Barcelona. Aquell any va quedar clara la necessitat d’invertir en infraestructures que permetessin salvar nous moments de dificultat extrema. Es van redactar alguns projectes, però va arribar la Gran Recessió i tot seguit la Gran Austeritat, i les formigoneres no es van posar en marxa. Després de la crisi va arribar la recuperació, i tanmateix aquells projectes van continuar fent la becaina, per allò d’oblidar santa Bàrbara quan no trona. I ara que ja hi tornem a ser, la remor que se sent no és de pluja, sinó de paraules: les que lamenten el temps perdut i surten a caçar culpables.

L’any 2008 governava la Generalitat el tripartit amb José Montilla a la presidència i Francesc Baltasar, d’Iniciativa, a Medi Ambient. Però el 2010 CiU van guanyar les eleccions i la presidència va recaure en Artur Mas, que va tornar a ser-ho després de les eleccions del 2012. Les del 2015 van portar a investir Carles Puigdemont, llavors a Convergència Democràtica, i les del 2017 a Quim Torra, de Junts per Catalunya; tots dos van governar amb ERC, el primer perquè havien anat junts a les urnes dins de Junts pel Sí, i el segon per acord postelectoral. Finalment, el 2021 fou el moment de Pere Aragonès, d’ERC, que va repetir pacte fins el 2022, quan Junts va deixar les seves conselleries. Això vol dir que des de la sequera del 2008, que ens va ensenyar la necessitat de prevenir, fins el moment present, s’han succeït presidents i/o consellers del PSC, Iniciativa (precedent dels Comuns), CiU/Junts i ERC. Que entre aquestes formacions es tirin la sequera pel cap equival al assenyalar la brossa a l’ull dels altres i no veure la biga en el propi, per dir-ho en la coneguda metàfora de Jesús citada en els relats evangèlics (Lluc 6, 41-42). Si us plau, deixin-se de tacticisme i arremanguin-se.