Plou poc per ploure prou

En comptes de dir «mai no plou a gust de tothom» ara potser caldria dir «mai no plou» a seques, i és que la pluja, d’un temps ençà, és tan escassa i excepcional com les cuques de llum o el vol dels esparvers. Si la sequera es manté i perpetua, el verb ploure aviat serà tan difunt com mostassà o clemàstecs, mots avui fora d’ús perquè n’ha desaparegut el referent. Que ploure es troba en vies d’extinció ens ho mostra el progressiu abandó de les formes d’indicatiu. Si encara en conjuguem la forma de subjuntiu és perquè expressa desig o hipòtesi: si plogués, pot ser que plogui algun dia... Quan el poeta Josep Carner va escriure aquell vers tan conegut de «plou damunt totes les estacions de França», qui s’havia d’imaginar que al cap dels anys, més que ser una exageració, aquesta hipèrbole es convertiria en una utopia. Per no parlar de la novel·la de Teresa Pàmies, «Va ploure tot el dia». Quants anys fa que, en aquest petit racó de món, no ha plogut tantes hores seguides? Igualment anacròniques resulten les expressions «ha plogut molt des de la darrera vegada que et vaig veure» o «sempre plou sobre mullat», bé que en sentit figurat pot ser que aquest verb encara sobrevisqui en construccions com li plouen les crítiques, com qui sent ploure... També els italians, acostumats a culpar sempre el govern de tots els seus mals (entre els quals compten la pluja), més val que comencin a afegir un adverbi de negació a l’aforisme: «Piove? Porco governo!» Existeix el tòpic que la pluja, sobretot si és callada i persistent, predisposa a la nostàlgia. A mi la nostàlgia me la produeix, cada dia que no plou, el record del Diluvi Universal. És clar que com a consol sempre ens quedarà la pluja d’estels, amb l’esperança que algun dia una pluja de meteorits ens permeti començar un temps nou, en què sempre sigui primavera.