Mirades

Llegint la darrera novel·la de Llorenç Capdevila, Li deien Caracremada, m’adono que en general ens mirem poc. No vull dir mirar-nos al mirall o el melic. Hi he pensat a propòsit de la quantitat, la intensitat i la varietat de mirades que s’entrecreuen els personatges al llarg de la novel·la. Són mirades que ho diuen gairebé tot. Hi ha mirades d’odi i ressentiment, de por, desafiants, innocents, confiades, de reüll, agraïdes, amoroses, d’admiració... Cada mirada revela una història, un estat d’ànim, una actitud davant el món exterior i la intimitat més profunda. Algú va dir que la mirada és l’expressió de l’ànima, i a diferència de les paraules, les mirades no enganyen. I això és el que fa encara més autèntics els personatges d’aquesta novel·la, amb independència del fet que, en alguns casos, els referents siguin reals, com el mateix Ramon Vila, el maqui en qui s’inspira la novel·la i la mirada del qual, malgrat l’aspecte sorrut, feréstec i malagradós, és neta i absent de tota malícia. En l’obra de Capdevila fins i tot els gossos inspiren una mirada de tendresa i els pins miren l’horitzó des de les altures. L’eloqüència i la contundència de les mirades, tant en la ficció com en la realitat, no pot ser més explícita. Què seria del moviment expressionista sense el potencial manifest de les mirades? Bé que en sentit figurat, és possible matar algú amb la mirada, travessar-lo i fins despullar-lo. Ben al revés de les pantalles, que tothom mira sense que elles mirin ningú, la literatura ens permet mirar dins nostre a través dels ulls dels personatges, i concloure, d’acord amb la mirada del novel·lista, que «potser només al fons de les mirades és on es pot reconèixer la veritable naturalesa de cadascú.» És aleshores quan, citant novament Capdevila, percebrem «que lluny i que a prop ens trobem al capdavall, els uns dels altres.»