Ser o no ser un refugi climàtic

Volem aigua!» cridava el poble aquest cap de setmana pels carrers de Manresa durant les escenificacions teatrals en motiu de la Fira de l’Aixada. Aquest clam dels manresans del segle XIV és tan actual que esgarrifa. Més de sis segles després de la construcció de la Séquia, una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana, la sequera encara fa estralls i continuem volent aigua. La manca d’aquest bé tan preuat és un problema que s’arrossega des de fa segles i no hi ha bisbe, ni rei que hi pugui posar un remei definitiu i, mentre debatem accions i mesures, continuem a expenses d’un miracle per trobar-hi solució.

Els efectes de la sequera i l’estalvi d’aigua són i seran un tema recurrent perquè cada dia que passa (i que no plou) l’emergència és més gran i les restriccions es van incrementant. Les mesures es van prenent a compte gotes (mai tan ben dit) i, en el marc de la gestió que s’està fent de la sequera, el debat dels darrers dies s’ha centrat en l’obertura o no de les piscines municipals aquest proper estiu. El pla de sequera estableix que en fase d’emergència aquests equipaments han de tancar, però amb la previsió d’un estiu calorós el govern estudia elaborar un cens de les instal·lacions i treballa perquè les piscines que es considerin refugis climàtics puguin obrir.

La clau és, doncs, ser o no ser un refugi climàtic. És a dir, en un indret on no hi hagi cap altre espai per refugiar-se de la calor, com ara una biblioteca o un centre cívic, si que estarà permès obrir les piscines, però no ho estarà si ja es disposa d’aquests espais. Aquests equipaments amb aire condicionat que poden fer més suportable el calorós estiu, no crec que es puguin comparar amb el servei públic que ofereixen les piscines a la ciutadania en el context de canvi climàtic que vivim. Però més enllà de fer-nos més suportables els mesos de calor, són també un espai que fomenta la socialització, el benestar emocional i la integració per a centenars d’infants i joves i les seves famílies que, un cop acabat el curs escolar, tenen allà un punt de trobada i un «refugi», no només climàtic.

Costa d’imaginar un estiu sense piscines, ni per la pandèmia es va prohibir obrir-les. Tenint sempre en compte que la manca d’aigua és molt greu i que cal estalviar tota la que es pugui, s’hauria de trobar la manera de poder-les obrir i si per fer-ho cal declarar-les totes com un refugi climàtic, endavant. O això o, com fa segles, esperar un miracle que faci ploure.