Dies i dies donant voltes per Netflix

Passa moltes vegades que el primer disc d’un artista és el millor. A Netflix també li ha passat. Amb la primera producció de la seva història, «House of Cards», el 2013, va tocar sostre. Aquesta sembla una afirmació discutible, perquè això va a gustos, però no ho és, perquè «HoC» ho va canviar tot i va iniciar una cursa per conquerir el mercat de les sèries en streaming, esdevingudes la nova terra promesa de l’audiovisual. I va ser una explosió. Netflix va posar la màquina a tot gas i al seu darrere van venir HBO, Apple, Prime i les varietats locals i regionals com Movistar, més els canals de televisió amb cable i plataforma. Va ser una bogeria. Els actors i els tècnics no havien treballat mai tant. Durant com a mínim un quinquenni s’ha estat augurant que això no podia durar i que el següent any arribaria l’anomenat peak tv (la punta màxima de producció), un concepte manllevat de l’anomenat peak oil. Ni el peak de la tele ni el del petroli no acabaven d’arribar mai però, finalment, el de l’audiovisual ja és aquí. Va ser el 2022. Si més no, al món occidental. Als Estats Units s’hi van estrenar 600 produccions. El 2023 van ser 516. Per tant, ja va de baixa. I coincideix amb retallades, fusions, increments de preu i versions amb publicitat.

La cosa pot tenir una banda bona. Un estudi del 2020 va quantificar que els espectadors malgastem 23 minuts de mitjana pul·lulant per la immensitat de la plataforma buscant què veure, el doble del que tardem a triar a la televisió. I si tenim més d’una plataforma, encara més. Tot sumat, pot arribar a suposar una setmana perduda cada any. O sigui que, amb menys sèries, viurem més. Millor així. Al capdavall, ara les sèries ja no són tan bones.