La conversa

Dues dones seuen, davant per davant, a la taula que hi ha al racó més amagat del forn de pa degustació i conversen. «Tothom parla, tothom opina, però tu has de passar, n’has de prescindir i has de fer la teva. I si t’equivoques, t’equivoques. Però, i si l’encertes, què? Tothom qui et diu que no ho facis es quedarà amb un pam de nas! Amb tot el que t’ha costat arribar fins aquí, amb tot el que has hagut de lluitar, i ara que saps què vols en aquesta vida no t’has d’arronsar. Ets bona. Ets la millor. L’únic que importa és el que penses tu». La que parla és més gran que la que escolta. Podria ser la seva mare, però em sembla que més aviat és una amiga o una germana gran. La que assenteix té la mirada concentrada en el dispensador de tovallons de paper que hi ha al centre de la tauleta. Mai hauria pensat que aquest objecte inert i mal dissenyat seria, un dia, en plena maduresa vital, el seu punt de subjecció. Només la mira als ulls a intervals curts, per confirmar-li que entén el que diu, però no pot fitar-la massa estona seguida. L’esquiva perquè li diu veritats que no vol escoltar, potser, o perquè li diu mentides que ella creu que són certes i si se les creu ja no hi haurà res a fer, es convertiran en veritats irrefutables.

Té al davant una dona que la coneix bé. Han estat plegades en nits d’hivern desolades, han rigut juntes com només es pot riure al costat d’algú que t’allibera i no et tenalla, al costat d’algú que plora si tu plores, i a qui tant se li’n foten els motius d’una cosa o d’una altra. Han construït una relació amb centenars de gestos insignificants; amb pedretes han fet un mur. Quan pensa en elles reviu una tarda preciosa que van caminar fins al turonet del parc. Van seure de costat, a terra, de cara al vent, mirant al buit, les muntanyes al fons i, als seus peus, les naus industrials, dues feixes de camp i una carretera que com una cicatriu en carn viva creuava el territori i a elles també. Hi ha dies de tota mena i ja n’han transitat un munt. Mentre escolta com la dona que té al davant s’esforça per empoderar-la, sent que ara mateix estan construint un dels moments que segellaran la seva relació. I tot això passa un dia qualsevol de març en què tampoc plourà, en un forn de pa cafeteria que és com un vagó de tren, estret i llarg, amb un mostrador lluminós i llaminer en una banda i una filera de taules a l’altra. Conversen envoltades de veus, d’aroma dolça de croissants de mantega, de dones que entren i demanen, de dependentes que atenen. I enmig de tant de soroll ambient es demana com s’ho fan per sobreviure les persones que mai queden ni parlen.