Dèficits, inversions, amnistia...

Una vegada més, la setmana passada comentàvem que cada any continua existint l’anomenat «dèficit fiscal», o sigui la gran diferència entre els ingressos que obté l’Estat procedents de Catalunya i allò que hi retorna en inversions de tota mena. Un dèficit que els darrers anys gairebé arriba a l’extraordinària xifra de 22.000 milions d’euros anuals. Però les relacions econòmiques entre Catalunya i l’Estat tenen encara un altre aspecte que també val la pena de recordar. Es tracta igualment d’un dèficit d’inversions, però des d’un altre punt de vista: la diferència entre allò que l’Estat oficialment fa constar en el seu pressupost anual que invertirà al nostre país i allò que realment hi inverteix. Tal com s’ha denunciat moltíssimes vegades, -i ara ho acaben de tornar a fer tot un conjunt d’institucions econòmiques i empresarials catalanes- l’Estat sempre acaba invertint a Catalunya molt menys del que constava en el pressupost estatal. I, en canvi, on s’inverteix més? No cal rumiar gaire perquè és fàcil d’endevinar: segons totes les dades que s’han anat publicant, a la Comunitat de Madrid s’hi inverteix habitualment més del 100% del que inicialment se li havia assignat.

Tot plegat no és res de nou. Aquest dèficit de les inversions estatals a Catalunya s’ha posat en relleu tan sovint que ja s’ha de comptar que cada any hi tornarà a ser. Precisament aquests dies s’ha publicat que l’any 2022 -el darrer any del qual es disposa d’informació completa sobre inversions fetes a les anomenades comunitats autònomes- Catalunya va ser on el percentatge d’execució real de les inversions de l’Estat que hi havien estat pressupostades, va ser més baix. Fins quan ha de continuar aquesta situació? Per descomptat que no canviarà fins que no es modifiqui del tot el sistema de finançament autonòmic o fins que no s’implanti un mètode semblant al concert econòmic del País Basc o Navarra. O bé, de forma encara molt més evident, fins que no s’hagi avançat molt més en el camí cap a la independència.

Mentrestant, aquesta setmana han seguit les negociacions sobre temes d’arrel essencialment política. Sembla que es va definint l’acord a què han arribat PSOE, ERC i Junts sobre la controvertida qüestió de l’amnistia. De fet, el senyal més clar d’aquest possible acord és la cridòria de l’extrema dreta, personificada en Javier Ortega Smith, diputat de Vox, que ha qualificat l’amnistia de “cacicada” i de “frau a la legalitat”. I també per l’opinió del PP, expressada per Cuca Gamarra, que ha assegurat que l’amnistia és “inconstitucional i immoral”. Però no només hi ha hagut pronunciaments en contra. Una entitat civil prou reconeguda com Òmnium Cultural ha opinat públicament que l’amnistia és “una conquesta de la societat catalana a l’Estat” en què es reconeix “que votar i protestar” mai no pot ser considerat delicte. Per tant, malgrat l’enrenou amb què s’ha intentat aturar-la, sembla que l’amnistia arribarà aviat a ser una realitat. I que tindrà repercussions directes en moltíssims represaliats. Queden incògnites, realment, i algunes de ben destacades. Una d’elles és saber quina influència pot tenir en els exiliats que són fora del país des de l’any 2017. Podran tornar a Catalunya sense problemes legals un cop l’amnistia hagi estat aprovada i ja sigui vigent? De moment es tracta d’un interrogant sense una resposta clara i contundent.