La capital de la bronca

És un acudit tan vell que hauria d’estar descatalogat, però hi ha gent entossudida a mantenir-ne la vigència. «¿Per què perdre el temps en debatre una cosa si la podem resoldre a hòsties?». La versió original de la facècia situava una anàlisi tan saberuda en una conversa entre bascos, però em temo que la taca d’oli s’ha estès, amb Madrid com a principal caixa de ressonància.

Perquè aquest Madrid, en què la presidenta Ayuso i l’alcalde Almeida han agafat gust al deix macarra en les seves invectives contra la esquerra, no admet debats. Canya per tothom. L’últim exemple el tenim amb el comentari de Yolanda Díaz sobre si és assenyat tenir restaurants oberts de matinada. I ja no tant perquè fos una proposta confusa, que ella mateixa va haver de matisar, sinó perquè la reacció del PP madrileny va resultar tan desmesurada que tapa qualsevol indici de discussió racional. Això d’«abans es tanca Sumar que un restaurant a Madrid» o un tuit de la mateixa Ayuso «ens volen puritans, materialistes, socialistes, sense ànima, sense llum i sense restaurants» certifiquen que el diàleg és una utopia.

És clar que aquest ardor guerrer a favor dels sopars tardans és poca cosa si ho comparem amb la cascada d’insults llançats a propòsit del cas Koldo. Per no parlar de l’amnistia. Ara mateix, l’ambient a Madrid recorda els últims anys de Felipe al Govern. El «¡vagi-se’n, senyor González!» ha canviat en «¡deroguem el sanchisme!», però és la mateixa guerra. I amb el mateix exèrcit: una dreta radicalitzada –avui amb Vox més radicalitzat que mai–, un sector de la judicatura maniobrant sense complexos, els grans poders econòmics inclinats cap a on sempre i un exèrcit mediàtic que, amb les files unides, segueix la consigna llançada per Aznar: «El que pugui, que faci». El mateix Aznar, per cert, que fa 20 anys es va guanyar passar a la història com el gran mentider de l’11-M. L’altre dia em van preguntar si sabria dir d’on sorgeix tanta polarització. Doncs crec que en aquest cas tampoc fa falta buscar-ne els autors intel·lectuals «en deserts remots ni en muntanyes llunyanes». Estan a la vista de tots.