L’article 26 del califat judicial

Avançar eleccions per a resoldre problemes té tantes lectures com interessos hi ha a l’hora de llegir-les. Les declaracions de tots els que s’hi jugaran alguna cosa el 12 de maig confirmen com d’allunyats estan els polítics de la ciutadania que diuen representar. Què s’hi guanya amb l’avançament electoral? Superar incerteses, diu? Quines? Uns denuncien irresponsabilitats i els altres els acusen de fracassats. Aquells s’atribueixen els mèrits que els de l’altra banda consideren demèrits. Tots es postulen com a salva pàtries, i ningú no es considera responsable de res que perjudiqui la societat governada. Per això es comporten com ho fan quan han de votar polítiques socials, sense valorar les conseqüències del col·lapse que provocaran els seus enfrontaments. A ells no, que no els afectarà el seu benestar salarial, i se’ls en fot que l’elector tingui temptacions d’engegar-los a pastar fang. Algú s’ha plantejat que per governar en minoria s’ha de ser valent, llest i saber-ne molt? Tots els implicats reconeixeran mai que liquidar el 52% per un afany d’hegemonia política va engegar a rodar la possibilitat, el compromís electoral de fer avançar el país cap a objectius anhelats? Els que creuen que poden guanyar, tenen clar que l’ambició de mires ha d’anar acompanyada d’intel·ligència, i que l’habilitat de maniobra és indispensable en política? Han pres nota de la flexibilitat virtuosa de Sánchez (ell que no és model de res) quan ha d’aconseguir suports a la seva ambició política? El seu projecte no té comparació amb el que volia culminar l’independentisme en aquesta legislatura fallida, però els polítics d’aquí tenen clar el què, amb qui i com s’hauria de fer? Amb la trinxada del moviment que suposaran les cinc opcions independentistes enfrontades (i una de xenòfoba que creix a Ripoll) es pot guanyar cap batalla? Plantar cara a l’espanyolisme que ens nega cap dret, és un objectiu prou atractiu per afrontar unitàriament sense barallar-se per la cadira i el sou? Ara que ja té dates d’aplicació la primfilada llei d’amnistia, ningú no hauria de dubtar que la unitat d’acció serà necessària per a combatre el califat judicial que pensa sotmetre la llei que els deixa en evidència a l’article 26 del seu codi especial contra Catalunya, que en versió trincaire especifica: «diu l’article vint-i-sis/ que en un cas de compromís/ el Califa pot si cal/ refregar-se l’engonal/ i passar-se pels dallonses/ totes les lleis del país. Ep! I el poble? Al poble que el donin pel Shubi dubi vava/ que ja té les conferències/ de Sant Vicenç de Paül/ de Sant Vicenç de Paül». Hi ha tanta feina per fer i gent per recuperar...!