Si Alves fos un esclau

En el món medieval una de les maneres de fer diners era assaltar ciutats rivals i saquejar-les. Però en aquella època -posem per cas, a la Catalunya fundacional d’entorn del segle X- les ciutats eren molt petites i hi havia poca gent rica, de manera que els saquejos no generaven grans botins en monedes o joies. La millor matèria que es podien endur els saquejadors eren els mateixos saquejats, segrestats per vendre’ls com a escaus. Hi ha constància documental, per exemple, que quan Almansor va saquejar Barcelona el 985 (també va assaltar Manresa, i li devia agradar, perquè el 999 ho va repetir) una corrua d’homes i dones de totes les edats i condicions socials va sortir de la ciutat formant una llarga fila de reus. En aquells moments tots eren iguals davant la injustícia implacable d’Almasor. Però no van ser-ho gaire estona. No gaire lluny de Barcelona els musulmans van muntar durant uns quants dies un campament per practicar una tècnica comercial perfectament establerta i normalitzada, que era la venda dels futurs esclaus als seus propis parents. Les famílies que s’havien espavilat per conservar els diners o les joies, o que tenien un tiet ric al Pirineu que podia acudir al rescat, hi anaven com aquell que va al mercat i compraven el seu condemnat. La cosa estava tan ben organitzada, i l’esperit de tot plegat era tan asèptic i comercial que, fins i tot, hi havia la possibilitat de pagar a algú que, per contracte signat, ocupés el lloc del segrestat fins que la família pogués reunir els diners suficients per anar a Còrdoba, o on fos, i redimir l’home de palla (si no és que passaven d’ell i el deixaven tirat). Les coses, com es veu, no han canviat tant. Si ets un bisbe, un senyor o un futbolista ric sempre trobes la manera de ser lliure pagant.