Si l’aigua no cau del cel, ves-la a buscar

L’Auca de la Llum, escrita per Ramon Albareda i dibuixada per Joan Vilanova, relata els fets entre històrics i llegendaris de la Misteriosa Llum de Manresa i el plet per la construcció de la Séquia. En la tretzena vinyeta, el rodolí diu el següent: «Puix l’aigua no ve del cel, hi ha consell a Sant Miquel». El consell, o reunió del govern municipal, va acordar la construcció de la séquia o canal que encara avui nodreix d’aigua suficient tant la ciutat com un extens regadiu. Per als qui coneixem l’auca és inevitable pensar en aquell rodolí quan ens entrebanquem amb l’eslògan «l’aigua no cau del cel», ideat pel Govern de Catalunya per instar-nos a estalviar el recurs que la sequera ens nega. Doncs si no cau aigua del cel, toca arromangar-se i emprendre les obres necessàries per garantir-ne el proveïment, no pas per aquest estiu, sinó per tots els estius i hiverns dels propers, al menys, sis segles, que són els que porta funcionant la séquia manresana. Amb decisió i amb ambició.

La ciutat de Manresa va tenir plet amb el bisbat de Vic quan va anar a buscar l’aigua del Llobregat a Balsareny, punt d’origen del canal, però no es va espantar davant el poder i la influència de l’oponent. A Manresa no plovia, el Llobregat era la solució, doncs endavant les atxes i els obrers. ¿Estem veient la mateixa actitud decidida en els governants que les urnes i els partits ens han donat? Cada cop que algú del Govern apareix darrera d’un faristol adornat amb el lema «l’aigua no cau del cel» m’agafen ganes de cridar: ves-ne a buscar on n’hi hagi! ¿Dius que els d’abans tampoc no van fer res? Doncs raó de més per compensar la mancança passada amb un escreix present d’energia! On hi ha aigua? A l’Ebre? Doncs a l’Ebre! Però la simple insinuació provoca una esgarrifança seguida d’una negativa contundent i inapel·lable, perquè tindria un cost electoral a les comarques meridionals. Llavors, què? Doncs esperar que plogui de veritat, i el 13 de maig serà un altre dia que empenyerà un altre any.