Vota Twitch!

Quan era jove i em començava a interessar per la política, les famílies compartíem sofà davant del «telediario» i els comentaris dels pares sobre el moment polític, l’esperada transició democràtica, et convidaven o no, a parar-hi l’orella. Ja aleshores, els grans s’exclamaven del poc interès que tenia el jovent per a aquests temes, i no diguem si es tractava del fet d’exercir com a militant d’un partit. Això era a començament dels 1980, enmig d’un ambient molt propici per al compromís polític, però que va captivar més a pares que a fills a diferència de la dècada anterior. Potser no hi havia tantes revoltes possibles i drets a conquerir. Ara, després de quaranta anys, la relació entre la gent jove i la política no ha escurçat distàncies, ans al contrari. Només quan hi ha hagut un projecte il·lusionant i reivindicatiu com el del 15M i, sobretot, amb el procés per a la independència, la gent jove s’ha mobilitzat. I és que –al marge d’aquests moviments de caràcter activista– la vida política ordinària de partits i governants ha fet pocs mèrits perquè els joves trobin atractiva la implicació en els afers públics. Només alguns de compromesos han optat per participar en organitzacions no-governamentals abans que no pas en estructures de partit. En general, tampoc s’ha trobat la manera d’arribar als joves, i no em refereixo a adaptar discursos o programes introduint temes de gènere o d’emergència climàtica –que són pels que mostren més interès. La qüestió és com el missatge, sigui quin sigui, pot entrar a l’habitació d’un jove sense haver de trucar a la porta. Avui, davant de dues convocatòries electorals, els partits estan confeccionant llistes mirant d’incorporar perfils juvenils, dissenyant mítings als quals només hi assistiran convençuts d’avançada edat i preparant missatges per a captivar tot tipus de públic. Però, com arribarà la informació a una generació que només fa servir la TV per a jugar a la Play? O sense escoltar la ràdio o llegir un diari (com feien els estudiants del 1980)? El grup de recerca GAME de la Universitat Oberta de Catalunya, que estudia la transformació de la comunicació i l’entreteniment i el seu impacte social i cultural, es pregunta si la desafecció dels joves per la política es podria pal·liar amb les noves maneres de comunicar. En la seva anàlisi, s’apunta la potencialitat que té Twitch, la plataforma d’streaming preferida dels joves que facilita la interacció entre l’streamer (el comunicador) i el públic a temps real: «(...) és un mitjà social que construeix el seu contingut a partir de narratives, llenguatges i suports nous als quals els actors polítics s’han d’adaptar, de la mateixa manera que ho han fet en altres xarxes socials com Facebook, Instagram o TikTok». Twitch reuneix el públic jove, però els partits no el fan servir, excepte VOX que en té un d’actiu. Potser que ens ho comencem a mirar. Quan el feixisme innova en canals de comunicació i propaganda no sol fallar, atenent als resultats que ens evoca la història recent. Potser no es tracta de buscar estrelles de les xarxes i comunicadors mediàtics per comunicar el discurs polític sinó fer que els polítics sàpiguen comunicar millor i, sobretot, tenir alguna cosa a dir. Malgrat els canals, sempre serà més important el contingut. Pot ser que acabem banalitzant allò que és important per un excés d’entreteniment i de llenguatge fàcil per donar a la gent allò que vol o allò que no li costa esforç d’entendre, com les converses sobre el temps a l’ascensor quan no se sap què dir. La política també és pedagogia. I ja se sap que un bon mestre fa classe sota un arbre.