L’ensenyament del bambú

Hi ha un mite japonès que explica que cada vegada que es sembren llavors de bambú, l’agricultor les rega, abona i cultiva, però durant els primers mesos no succeeix absolutament res. De fet, tampoc succeeix res en els següents anys, així que l’agricultor es pregunta preocupat si ha comprat malament les llavors o bé no ha sabut cultivar-les. De cop, el setè any succeeix un fet màgic, l’arbre sorgeix dempeus i en un període de sis setmanes pot arribar a créixer fins als trenta metres.

Ha trigat només sis setmanes a créixer? La resposta és no. El que ha succeit és que ha estat set anys formant les seves arrels i sis setmanes desenvolupant-se. Aquest mite és una fantàstica metàfora sobre la vida i el concepte actual que en tenim, la metàfora del treball necessari per complir un objectiu.

Perquè el bambú creixi cal treballar-lo cada dia, encara que no en vegem els resultats. La llavor no és indiferent a l’amor que rep, quan no es cuida el creixement de les seves arrels s’interromp i mor, i els anys que porta de preparació ja no serveixen per res. Però, quan se li dona amor i se la cuida cada dia, sense esperar res a canvi, el temps ens regala el miracle de la vida. Traslladant aquesta premissa a l’actualitat veiem que la nostra societat valora cada vegada més la immediatesa, preval la rapidesa per sobre de la pausa i la reflexió conscient. Ho volem tot ja, el físic i l’emocional, i no parem de portar un ritme de vida que ens porta estressats de forma permanent, cosa que deriva en viure en una crisi constant. Falta profunditat, som éssers superficials en tot, ens costa tenir la paciència suficient per sembrar i cuidar les arrels que són necessàries per a un posterior desenvolupament òptim.

El bambú ens ensenya vàries lliçons. Fort millor que gran: és molt habitual pensar que perquè alguna cosa sigui forta ha de ser gran i robusta i no és així, de vegades com més gran menys espai per a tota la resta. Flexibilitat davant l’adversitat: sense flexibilitat és molt probable que hi hagi trencament, la rigidesa en molts casos no és pràctica ni resulta d’utilitat. Créixer cap avall primer: no podem créixer sense tenir una base amb unes arrels profundes, ja que és molt possible que a la primera adversitat ens vinguem a baix. El reflex només es veu en aigües tranquil·les: no podem observar-nos a nosaltres mateixos sinó estem en calma, per això necessitem pau perquè la nostra ment pugui prendre consciència del moment. Cau set vegades, aixeca’t vuit: el bambú ens ensenya a tornar a aixecar el cap davant les adversitats, en ocasions les seves copes poden arribar a tocar el terra, però sempre acaben recuperant la seva posició original. Creixement continu: sempre és possible pujar un esglaó més, fins i tot el bambú pot créixer un altre metre, és el constant aprenentatge el que et fa arribar lluny. De vegades el més simple és el més útil, el bambú es fa servir per gairebé tot, té un infinitat d’usos, en la seva senzillesa rau la seva bellesa i elegància, aplica el concepte menys és més a la teva forma de vida.

M’encanta l’univers japonès i tinc una estima especial per aquest relat que en la cultura oriental ha estat transmès de generació en generació. El bambú ens dona diversos ensenyaments. Qualsevol objectiu personal té un procés de desenvolupament, en la etapa inicial és possible que no vegem resultats, i com que no és visible és lògic que es generin dubtes sobre si el procés val o no la pena, sense comprendre que això és la base fonamental per a futurs èxits. Potser no calgui esperar tants anys com el bambú, però el que és imprescindible és que sense un objectiu definit i sense un compromís personal mai aconseguirem convertir-nos en un icona de la natura com el bambú.

Per tant, tingues en compte que si no aconsegueixes al que aspires no desesperis, el mes probable es que estiguis posant les teves arrels. Siguem smart people.