La primera violació dels drets humans és l'ocupació

Ja fa quinze anys que, en plena Operació Plom Fos, vam fundar l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, i ho vam fer amb una intenció clara: denunciar públicament, davant de tota la societat catalana, que la fi d’aquella operació no significaria l’inici de la pau a Palestina.

Des d’aleshores, l’Estat d’Israel ha seguit practicant incomptables «operacions», annexions, assassinats a escala massiva, segrests sense judici, i, en aquests mateixos instants, un genocidi en tota regla, i la nostra posició segueix sent la mateixa que en aquell moment: la injustícia contra el poble palestí no ha començat aquest octubre passat ni va començar el 1967. La injustícia va començar amb l’establiment de l’estat sionista, amb la imposició del que és un projecte colonial de les grans potències d’Occident per tenir un camp de tir a un punt estratègic a costa de les vides de la població autòctona.

Aquest és el missatge que llancem des de l’associació, tant per la banda palestina com per la banda jueva, desmuntant d’aquesta manera la lògica essencial a l’existència de l’Estat d’Israel: que jueves i palestines no som capaces d’entendre’ns i, per tant, cal separar-nos en dos estats, aïllant dues societats perquè no es toquin entre elles.

Si l’expressió «divideix i venceràs» ha passat a formar part del nostre vocabulari quotidià és perquè és del tot certa: el mur amb què l’Estat d’Israel té sufocada Gaza des de fa decennis hi és per impedir que la població palestina pugui sortir de la presó a l’aire lliure en què se l’ha tancada, sens dubte; però també funciona en l’altre sentit. Si la població israeliana tingués contacte quotidià amb les persones que es troben a l’altra banda del mur, l’imaginari de tot allò que té a veure amb Palestina que li inculquen els mitjans i polítics cauria pel seu propi pes en adonar-se que aquesta divisió no té raó de ser.

La nostra associació és una prova d’això mateix: en formem part persones palestines que hem crescut veient com ens feien fora del nostre poble per enderrocar-lo, persones israelianes que han estat educades amb por a un enemic antisemita que, quan han tingut l’oportunitat de conèixer, han pogut veure que no era ni enemic ni antisemita, i persones de la diàspora jueva que, malgrat no tenir relació amb l’Estat d’Israel, entenem que aquesta lluita també és nostra. Ho és perquè el discurs sionista ens hi fica: Israel és el lloc del món on tenim el dret a viure lliures d’antisemitisme, protegides de qui ens odia. Deixant de banda el fet que hauríem de tenir dret a viure lliures d’antisemitisme allà on ens trobem del món, els fils estirats per un Occident que es nega a reconèixer la biga a l’ull propi són evidents: ens parlen de discòrdia a Palestina entre les comunitats àrabs i les jueves al llarg de la primera meitat del segle passat, quan la realitat és que hi havia una convivència que ja hauria pogut servir d’exemple a una Europa que estava exterminant la seva pròpia població jueva.

Des d’aleshores, per al seu benefici polític, econòmic i militar, ens volen vendre una solució (un estat jueu militaritzat) a un problema que han construït (l’antisemitisme al món àrab) aprofitant-se d’un problema diferent (l’antisemitisme a ca nostra i el trauma col·lectiu del poble jueu) que és el que haurien d’estar solucionant. I per acabar de reblar el clau, aquesta suposada solució passa per la usurpació de les terres i del dret a una vida digna de la població palestina des de fa tres quarts de segle, practicant una persistent neteja ètnica que demostra una vegada més que les vides racialitzades, les vides no-europees, no importen.

Nosaltres, la població palestina de Catalunya, som aquí perquè hem pogut escapar a aquest malson, però només en certa manera; les nostres famílies segueixen allà, desplaçant-se d’un lloc a un altre per intentar evitar les bombes amb què Israel està destruint tota la Franja de Gaza. Ningú no hauria de conèixer el que és viure setmana rere setmana sense tenir notícies dels seus pares. La injustícia no comença amb el genocidi; comença amb un país ocupant controlant les fronteres, tallant Palestina en mil bocins i impedint-nos anar a visitar familiars ja sigui des de la diàspora a Palestina o des d’una part del país a una altra.

La injustícia comença amb la lògica d’un estat que diferencia entre ciutadanes de primera, ciutadanes de segona i vides negligibles en comptes de garantir els mateixos drets per a tothom, com hauria de ser.

Per això l’única solució viable, l’única solució democràtica, és la d’un sol país en què cada ciutadana compti ni més ni menys que una altra, sigui jueva o sigui àrab. Per això des de l’associació reivindiquem Palestina des del riu fins al mar. I seguirem reivindicant-ho perquè no és que palestines i jueves siguem capaces d’entendre’ns; és que compartim una mateixa visió i una mateixa lluita per l’alliberament col·lectiu.