El forn de pa Cal Pascuet de Sant Llorenç de Morunys ha complert cent anys, i Eli Arenas i Miquel Santacana fa deu anys que el porten. Fa una dècada que els propietaris els van dir si el volien agafar, perquè quedava lliure. L'Eli és de Vilafranca del Penedès i el Miquel, d'Igualada, i tots dos tenien clar que volien viure a la muntanya i treballar en el sector alimentari i, a més, en consonància amb els seus valors.
«Des del principi que fem un producte natural al 100%, sense additius i amb massa mare. Abans, tots dos havíem après sobre el sistema biodinàmic, anàvem a les Refardes, a Mura, per intercanviar llavors autòctones i coneixement, fèiem mel, etc. La proximitat i el respecte per la natura, per a nosaltres és una manera de viure. La farina, per exemple, ve de la Segarra», explica Arenas.
«Fa deu anys el forn anava amb gasoil i vam tornar a la llenya. Millor dit, a la biomassa, del que surt de netejar els boscos», continua Santacana. En aquell moment, la parella va haver d'arreglar la cambra de combustió del forn. També van ser dels primers a oferir producte ecològic a Sant Llorenç, tot i que va costar que els clients en compressin.
«Els clients no volien ni ecològic ni integral. Ho hem anat introduint de mica en mica. Els llonguets, per exemple, sempre els hem fet amb farina ecològica. Les magdalenes de sègol integral al principi no les volia ningú i després la cosa es va capgirar a través del boca-orella», afegeix Eli Arenas, contenta d'haver-se adaptat al territori, que a la vegada ha anat evolucionant.
De tota la vida
El forn de Cal Pascuet té una producció limitada i «quan s'acaba el producte, s'acaba», coincideixen els dos. «Hi ha gent que ve a la tarda i et pregunta si encara fas pa. El forn artesà té el seu cicle i nosaltres el respectem. No som com una panificadora», comenta Miquel Santacana. Els dies de més feina, com ara durant la temporada estiuenca, tot i estar-se catorze hores per fer el pa i encendre el foc dues vegades, pot ser que a les onze del matí ja se'ls hagi acabat tot. I forma part de l'ofici artesà, el qual solen transmetre a qui els va a visitar.
«El producte és limitat i sol portar nom i cognoms», continua Arenas, recordant l'ensaïmada que fa un moment s'ha emportat una clienta «que ve cada dia a buscar la seva ensaïmada». També han volgut mantenir productes que s'havien fet sempre al forn, com ara els llonguets. Hi ha gent a qui l'olor del pa cuit al forn de llenya els ha transportat una altra vegada a la infància, o hi ha «persones que venen amb bici de Berga, es carreguen el pa a l'esquena i tornen», afegeix Miquel Santacana.
Des del carrer de Sant Francesc, al centre històric de Sant Llorenç, la parella ha pogut viure l'evolució del negoci, conjuntament amb la seva pròpia evolució i la del poble. També han sabut ser flexibles davant les pujades i baixades de la clientela. A l'estiu, la població de la vila es multiplica per tres i «hi ha molta més feina, però el que guanyes ho has d'equilibrar amb els mesos més fluixos. No és lineal. És com durant la setmana, no és el mateix el cap de setmana que un dimarts, per exemple», comenta Arenas.
La família Pascuet va portar el forn fins que va morir el pare. Les filles ho van voler continuar, transportaven el pa des de Solsona, però al final van decidir arrendar-ho. Santacana afegeix que, abans dels cent anys d'aquest forn, els Pascuet ja n'havien portat un altre, «és una tradició que nosaltres vam sentir quan vam començar a portar el negoci», conclou Santacana.
