Jordi Redorta Balagué, president de l’associació de pagesos que conreen trumfos a Odèn: «Ja sabem què passa amb els intermediaris...»

Fa onze anys, per aquestes dates, a l’Ajuntament de Solsona lliuraven un reconeixement molt especial a Maria Balagué Riba. Era la primera vegada que una dona rebia el Premi Bufet, com a pagesa que, amb 86 anys, encara dedicava una part del seu temps al conreu dels trumfos, nom que en comarques com el Solsonès, reben les patates. Ella havia nascut a Cal Ramonet d’El Montnou, al terme d’Odèn, al peu de la serra del Port del Comte. Es va casar amb el Ramon de Cal Quic, també pagès del mateix disseminat, que van inculcar la cultura de treball i pel conreu de trumfos al seu fill, Jordi Redorta Balagué (Odèn 1959). Ell presideix l’associació de tretze productors de trumfos del municipi d’Odèn que mantenen la tradició de treballar aquest tubercle per sobre dels 1.000 metres d’altitud. Les patates d’aquesta zona, que inclou El Montnou, Cambrils i Canalda són un dels estendards alimentaris i gastronòmics del Solsonès. La perseverança de famílies, com la de Cal Quic, fa que els trumfos siguin també una font d’ingressos, un complement a altres feines. En el cas de Redorta, a part de pagès, forma part de la plantilla de Serveis Mecànics del Solsonès, una important empresa que té la concessió oficial de John Deere. La seva dona, Teresa Bosch, és la principal encarregada de la comercialització dels trumfos, a través de venda directa, a la seva botiga, Trumfos Puig Sobirà, a la carretera de Manresa 38, de Solsona. Aquest cap de setmana, el centre històric de la capital de comarca acull la Fira del Trumfo i la Tòfona que enguany arriba a la seva vintena edició.

Quan es parla dels trumfos d’Odèn tothom entén que és una referència implícita a la seva qualitat.

Som d’una zona amb molta tradició de conreu de trumfos. És un terreny de muntanya amb una producció limitada. Entre tots, difícilment, passem de les cent hectàrees. La qualitat ve determinada pel tipus de sòl, que és calcari, amb molta pedra, i amb la climatologia, que a l’estiu, tradicionalment havia plogut.

Si parla ‘plogut’, en passat, és perquè alguna cosa ha canviat.

El canvi climàtic ha propiciat noves problemàtiques. Al municipi d’Odèn a l’estiu plovia de forma freqüent, les nits eren fredes i de dia no feia gaire calor. Són unes condicions molt favorables al conreu dels trumfos. Els últims tres anys, el temps ha canviat, amb temperatures més altes, tant de dia com de nit. Abans no sabíem què era l’eruga de la processionària, però també ens ha arribat. El fred impedia que arribessin aquestes plagues.

Fer patates a 1.500 o 1.600 metres d’altitud és un clar element identitari.

S’ha fet així des de fa generacions i nosaltres seguim la tradició. No hem canviat. A altres sectors, com el de la vinya, es tendeix a buscar finques per produir a més altitud.

A Catalunya, la varietat més tradicional és la del bufet.

La de sempre era bufet blanca i també la bufet negra. Quan jo era jove es va començar a plantar la kennebec que és la millor en relació amb la producció i qualitat. És molt versàtil perquè és bona per a bullir o fregir. Hi ha alguna varietat susceptible de produir més, però no és tan gustosa.

A moltes comarques, aquest març, comencen a sembrar les patates, però vosaltres ho feu a principis d’estiu.

Alguna vegada hem fet proves amb primerenques, però no ens van bé per qüestions de climatologia. Una baixada de temperatura al mes de maig les glaçava i si se salvaven, en arribar l’estiu, els hi faltava l’aigua. I nosaltres no podem regar. El trumfo tardà permet aprofitar les pluges que, en principi, hi hauria d’haver a partir de mig juliol i a l’agost.

Excepte quan la sequera fa estralls.

La sequera de l’any passat va ser excepcional. En tota la vida de cultivar trumfos no ho havia vist mai. Els trumfos que fem el mes de juny els va matar el sol d’agost i els més tardans, la sequera del setembre, un fet totalment anormal.

Està parlant d’un cicle extremadament negatiu. Com va quedar la producció, doncs?

Molt limitada, molt. A la meva explotació, jo compto que ens hem quedat només amb el 25% del que seria un any normal.

Un reg de suport en períodes de sequera us reduiria el problema.

No és viable, per diferents motius, el principal és la inversió que comporta un sistema de reg per degoteig. A més, tots els productors de trumfos d’Odèn superem els 60 anys i amb problemes de relleu generacional perquè els joves es dediquin a les feines de pagès.

Ara que es fa turisme amb la vinya o els fruiters, potser es podria fer amb el trumfo.

D’una forma genèrica no ens ho hem plantejat, però fa anys sí que havíem comentat de fer unes ‘portes obertes’ el mes d’octubre, a l’època de la recol·lecció amb la possibilitat que els participants poguessin collir i comprar els trumfos. Així també es podrien fer una idea de la feina que comporta aquest cultiu. No va passar d’una idea, entre altres coses, perquè, encara jove, va morir el meu cosí, que era el president de l’Associació. Sí que participem en l’activitat de Benvinguts a Pagès i hi ha famílies que fan agroturisme.

Quan es va estendre el cultiu de la patata a la comarca?

En el cas de casa nostre, els avis ja en feien i segurament els seus predecessors també. L’avi, que va morir vora els 90 anys, tota la vida s’hi havia dedicat. No ho he estudiat, però a la zona d’Odèn podria fer uns 200 anys que es fan trumfos.

Els de Cal Quic sou dels que vàreu apostar per la venda directa al consumidor.

Fa set anys que, amb la meva dona, vàrem obrir botiga a Solsona per facilitar la venda directa. El meu pare sempre havia venut a magatzemistes, però ja sabem què passa amb els intermediaris... Et compren el producte quan et necessiten i si els fas el millor preu. Els magatzemistes acabaven fent una mena de subhasta a la baixa entre els productors. Ara, la majoria anem a la venda directa, alguns dels quals van a mercats. Nosaltres també vam començar anant al mercat, però d’ençà que vam obrir la botiga, que es diu Trumfos Puig Sobirà, no ens fa estar pendent dels factors climatològics.

Ja es nota que teniu clars els avantatges de la venda directa.

El preu de venda és més just del que ens pagaria un magatzemista. Tot i això, és més barat del preu que fixen molts supermercats. A la majoria dels llocs es troben els trumfos entre 1,60 i 2 euros el quilo. A casa els hem venut entre 1,20 i 1,30, amb la seguretat que és un producte de molta qualitat i que prové de la mateixa comarca.

Una de les tapes estrelles del país són les patates braves. Tot un fenomen.

L’acceptació de les patates braves és un indicador del que arriba a agradar aquest plat a totes les edats. En el nostre cas, que tenim botiga, no servim al sector de la restauració, però hi ha altres productors d’Odèn que venen a bars i restaurants.

Als de Cal Quic com us agrada més menjar les patates?

A nosaltres els trumfos ens agraden cuinats de qualsevol forma: bullits, guisats, fregits, al braser... Jo prioritzo les bullides, al caliu o com a truita de patates.

Els nutricionistes ens expliquen que la pell també té un grapat de propietats.

Les demostracions gastronòmiques a la fira del trumfo els fem al caliu, amb la pell, colgats de cendra, tal com ja feien els nostres avis. La pell queda una mica socarrimada, és boníssima.

A la fira d’aquest cap de setmana s’agermana el trumfo amb la tòfona.

Als organitzadors els va semblar que limitar-se als trumfos potser seria una mica pobre. Incloure-hi la tòfona va ser una bona idea perquè també és un producte valorat d’aquesta comarca. Els primers anys, la tòfona s’exposava només com a tubercle, mentre que, ara habitualment, es presenta com a elaborat. Una de les problemàtiques que tenim en comú amb els tofonaires és el senglar. És una plaga que fa molt de mal. A casa tenim els camps amb protegits. Vam començar amb un tancat elèctric com el que es fa servir per a les vaques. Primer amb un fil, després amb dos i més endavant i vam afegir una cinta, però el que acaba funcionant millor és la tanca que, normalment, es fa servir per a les ovelles.

Subscriu-te per seguir llegint